Una tal senyora May, que exerceix de primera ministra britànica amb maneres de governanta de col·legi de mainada de casa bona, ha decidit donar porta als immigrants al Regne Unit. El seu govern posarà a un costat els estrangers que siguin útils per al treball i agruparà en l'altre els inútils condemnats a la deportació.
Si l'acreditat common sense britànic no posa fre a aquests desvaris, les conseqüències seran greus per als professionals estrangers i per a la mateixa Gran Bretanya. Hauran d'agafar els trastets alguns -o molts- dels dos milions de ciutadans de la UE residents a les illes, grup del qual formen part més de 200.000 espanyols. I si May porta els seus propòsits a l'extrem, podria trobar-se que no té prou personal autòcton i patriòtic per cobrir, per exemple, les plantilles del seu sistema de sanitat pública.
Això de deportar gent i seleccionar d'entre els empestats aquells que puguin mantenir en funcionament la màquina de producció evoca ominosament els procediments del Tercer Reich; però tampoc cal exagerar. En realitat, els estrangers que li sobrin a la restreta -o estricta- primera ministra de la Gran Bretanya seran retornats, simplement, als seus països d'origen. No hi ha raó per pensar en camps de concentració, cambres de gas ni atrocitats similars. L'esmentada May és una nacionalista de la branca exaltada, per descomptat; però tot i així sembla conservar alguns principis democràtics i no és previsible que arribi a tan desagradables extrems de neteja ètnica.
Alguns despistats comparen la ultraconservadora May amb la liberal Margaret Thatcher, que proposava i va posar en marxa un programa exactament contrari al de l'actual primera ministra del Regne Unit. Res a veure, naturalment. May és una reaccionària aliena a les tradicions del país que va il·luminar Adam Smith i va fer del comerç i la lliure circulació de les idees la base de la seva llarga prosperitat.
Sorprèn que un polític tan obtús i contra direcció de la Història com la dona que avui governa els britànics hagi sorgit en una nació que va ser bressol de la Revolució Industrial i gairebé sempre ha estat al capdavant del progrés. L'explicació a aquesta anomalia caldrà buscar-la en l'auge dels populismes que, a l'empara de la crisi, no paren d'estendre's pel món civilitzat. May, que va obtenir el seu càrrec de rebot gràcies al triomf del Brexit que ha apartat la Gran Bretanya de la Unió Europea, sembla estar agraint aquesta carambola. D'aquí que assumeixi com a propis els principis d'algunes forces ultradretanes com el British National Party o l'extravagant Partit per la Independència del Regne Unit.
El que proposa és una mena d'autisme polític basat en el restabliment de les fronteres nacionals, el fre a la immigració i l'expulsió dels treballadors estrangers, entre els quals ja inclou els dels seus antics socis a la Unió Europea. Una altra que vol posar-li portes al camp en un món sense límits.
Malauradament, la pesta populista de la qual forma part May es propaga pels països anglosaxons fins al punt que fins i tot als Estats Units es baralla ja per la presidència Donald Trump, famós carrincló i amant dels murs. És d'esperar que es tracti d'un virus passatger. Altrament, el món serà un lloc cada vegada menys habitable amb aquesta infame tropa de xenòfobs sense fronteres.
