Anunci discret que el Govern en funcions, s'espera que per aquelles dates sigui el Govern titular a Moncloa, prendrà calés del fons de pensions per pagar als pensionistes la paga extra. La majoria de l'oposició reclama apujar les pensions el cost de la vida, i el Govern defensa el 0'25%. El cas és que al ritme actual de retirada de calés, el fons econòmic que en època del president Zapatero tenia 68.000 milions, s'esgota el 2017 i tenim homes de negre de la Unió vigilant les probables retallades.

Les alternatives no són fàcils, però resulta curiós que un dels temes clau de país, amb uns vuit milions i mig de pensionistes, i molts són el suport de tantes famílies amb problemes econòmics, no figuri com a debat. I ens ocupem amb tot luxe de detalls de les banderes; de qui les posa i les treu i de qui vol treballar o no, en segons quins dies. És sabut que el relat polític crea realitats paral·leles, quan no sap afrontar problemes reals. Però aquests existeixen. Com han fet altres països, de Grècia a Alemanya, passant per Itàlia, cal reduir estructures polítiques; del municipi, als Consells Comarcals, fins al paper del Senat, i els organismes semipúblics.

Cal que els organismes públics paguin ràpid als proveïdors, perquè molts viuen amb l'aigua al coll de forma permanent. I que aquestes mesures s'emprenguin com a plans de xoc, per ajudar la societat. Quan el murri d'en Pla va descobrir l'esclat de lluminàries de Nova York, es va preguntar: i això qui ho paga? Darrere el poder, els viatges i les accions polítiques hi ha un pagador: i aquest sol ser la ciutadania.