El 12 d´octubre sempre s´ha celebrat a casa meva a l´engròs. Com un Nadal o Tot Sants avançat. He d´aclarir que el que estava en joc no era ni la festa nacional d´Espanya, ni el dia de la Hispanitat. Senzillament, teníem dues Pilars a casa, la meva mare i la meva germana. Hi ha una cosa que mai es perdonava ni es perdona, em refereixo al magnífic i obligat àpat familiar el dia de la Verge del Pilar. Com que aquest cop ens afagava entre setmana, anàrem a Barcelona: el tren t´hi deixa en 37 minuts, alguns dels joves ja són a la capital i, en fi, per no allargar-ho, calia comprovar -en el meu cas un cop més- que els canelons de rostit preparats per en Fermí Puig al seu restaurant són memorables.

Abans, però, em vaig topar al passeig de Gràcia amb part dels manifestants que, amb banderes espanyoles i catalanes, encapçalats per dirigents del PP i Ciutadans marxaven cap a la plaça Catalunya. Darrere d´ells, evitant el servei d´ordre que se´ls acostessin, un parell de dotzenes de radicals amb banderes falangistes i de l´ancien régime. Encara més al final, alegrement, els integrants de diverses colles folklòriques de casals de països llatinoamericans amb les seves músiques, danses i vestits espectaculars. Mentre això passava, a Badalona, els dirigents municipals esparracaven, davant les càmeres, la resolució judicial que els prohibia obrir les oficines municipals aquell dia per discrepar amb la festa nacional espanyola. Fet que fa anys ja passa a altres municipis més petits, alguns d´ells gironins, sense més transcendència. Badalona, ciutat marinera que ha vist néixer els mediàtics Pilar Rahola o Jorge Javier Vázquez, ja era prou grossa perquè uns i altres activessin el seus focs artificials.

Quan jo era petit, la festa nacional espanyola era el 18 de juliol, dia en què l´exèrcit comandat per Franco va enfrontar-se a la legalitat republicana amb un cop d´estat, proclamat com alzamiento nacional i que va donar pas al desastre de la guerra. La data era molt popular perquè els treballadors cobraven una paga extra, la paga del 18 de juliol. A Madrid es feia una festa-berenar a la residència de Franco on era suggerida la presència d´aquells cantants o artistes que en aquell moment més motivaven l´interès o els gustos de la seva dona o família. No hi havia cap celebració entre la gent, excepte que els que vivien prop del mar gaudien d´un dia de platja.

Quan va arribar la transició, el govern Suárez, acabat de nomenar a principis de juliol de 1976, va tenir la sort que el 18 de juliol era diumenge i es va estalviar un conflicte. Un any més tard, i ja celebrades les primeres eleccions democràtiques que va guanyar al front de l´UCD, va fer un darrer joc malabar quan faltaven pocs dies per a la data: va deixar la festa per darrer any sense l´afegit de nacional i va declarar com a nova festa nacional el dia 24, Sant Joan, sant del rei. Això va durar tota una dècada fins que els socialistes, que llavors manaven amb amples majories absolutes, anaven covant una idea: convertir el 12 d´octubre en la festa nacional, passant per sobre d´una reivindicació de molts sectors que consideraven més progressista i modern abandonar qualsevol reminiscència que pogués semblar colonial i apostar pel 6 de desembre, dia de la Constitució.

La polèmica ha tornat en els darrers temps davant del malestar d´un veí meu de Madrid, apassionat per les desfilades militars, que va resumir la seva opinió, l´altre dia a l´ascensor, sobre l´estat del país amb un televisiu: «Amigo Jordi, aquí no hay quien viva».

A Catalunya és cert que se celebra una derrota, malgrat que la reivindicació catalanista va saber convertir-ho primer en un homenatge a la celebracions clandestines i, des del 2012, en les majoritàries manifestacions que tots coneixem. Però uns anys abans era un dia de platja. Res a veure tot plegat amb les emotives, per populars i per viscudes, celebracions americanes i francesa. És cert que tenen una data indiscutible: la declaració d´independència i la revolució. Això és el punt de partida. Fa anys, l´ambaixada francesa em va convidar a la seva festa nacional a París. El 13 de juliol al vespre em dugueren a un poble als afores. Els bombers locals eren els qui havien organitzat el sopar popular, el ball i la revetlla. L´endemà, la desfilada militar espectacular als Camps Elisis i una recepció per a 13.000 persones, segons em van dir, de tota la societat francesa als Jardins Presidencials, pantagruèlica i que Sarkozy va suspendre per la crisi econòmica i perquè els jardiners necessitaven mig any per arreglar els desperfectes.

A França, igual que als Estats Units, tanquen la festa nacional amb castells de focs d´artifici. Els que vaig veure a Nova York el 4 de juliol de 2003 amb la meva mare i germana, per cert les dues Pilar, són els millors que mai he vist. Em vaig quedar, però, amb les ganes de veure en directe el tradicional concurs de menjadors de hot-dog organitzat per Nathan´s a la platja novaiorquesa de Coney Island i a la que s´arriba en metro. El guanyador d´aquell i d´uns altres cinc anys fou un japonès, Tareku Kobayashi, que, amb els seus esquifits (atès el repte) 58 quilos i 173 centímetres, es va cruspir mig centenar de frankfurts en deu minuts. Quin ocell.