Dario Fo i Bob Dylan

«Si fa anys em va meravellar que donaren el Nobel literari a Dario Fo, més encara ara que el guanyador literari del Nobel ha estat Bob Dylan»

18.10.2016 | 08:49

Els déus han volgut que dos Nobels de Literatura se m'hagen barrejat en la memòria sentimental. Dario Fo, per la seua mort a Milà; Bob Dylan perquè li acaben de concedir el premi. L'atzar té aquestes sorpreses. Perquè mai dels mais havia imaginat en una mateixa escena aquests dos artistes de la paraula. Si fa anys em va meravellar que donaren el Nobel literari a Dario Fo, més encara ara que el guanyador literari del Nobel ha estat per a Bob Dylan.

El primer, un bufó italià de la comèdia de l'art, el segon un cantant folk americà dels anys de la protesta. I ho dic amb tot l'afecte i de lluny estant. Perquè a tots dos els considere uns mestres volguts de les paraules, primer escrites i després dites. Uns poetes de la faràndula. Però no em direu que la decisió del jurat no resulta colpidora. Si en el seu moment ningú no esperava aquest premi planetari per a un còmic d'esquerres, com Dario Fo, mestre dels gestos teatrals i dels sons dialectals, un divulgador dels mots del carrer i de la tribu; menys era d'esperar que l'escollit d'enguany fora Bob Dylan, per bé que gent com jo el tinga com a part de la banda sonora de la joventut i com a guru líric d'una època.

Dario Fo ha mort a Milà. Del seu art, en guarde dos records. Un, quan vaig assistir a una actuació seua en un pavelló d'esports, a Nàpols, a mitjans dels vuitanta, envoltat de joves universitaris que reien divertits les seues delirants astracanades; l'altra, uns quants anys després, en un monòleg que féu a Tavernes de la Valldigna, com a remat d'una exposició que li van muntar a l'església del monestir de Simat, també de la Valldigna. Una exposició de pintures, d'escenografies i d'unes altres creacions de l'aleshores ja reconegut com a premi Nobel de Literatura.

A Bob Dylan no l'he sentit mai en directe, però. Ara bé, la seua icona i veu i música i lletres m'han acompanyat en moltes ocasions, i m'he deixat endur pels seus sons poètics en temps que ara mateix recorde bells, ho foren o no realment. La poesia té això: fa inoblidables moments concrets de les nostres vides. Però, creuen els doctes jurats que Dylan es mereix més el Nobel que cap altre dels escriptors finalistes? Em pose un disc seu i ell em diu que la resposta és en el vent.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema