Deia l'escriptor Truman Capote que importen les veus, els gestos, el comportament de l'ésser humà, per captar una època i l'estil de vida. Són gestos gairebé inadvertits. La persona que resta estupefacta, mirant la pantalla blavosa del caixer automàtic; que prova i reprova amb combinacions de números, per veure si surten els diners que espera: i no surten. No surten gairebé mai quan els esperem amb tant de neguit. I acaba anant a dins a fer cua, aquestes cues de les repúbliques populars soviètiques que ens acostumen d'un temps ençà els bancs, per treure deu euros del compte. Què farà amb deu euros? Són molts de família? Deu tenir nens? Preguntes terribles.
Importen les veus. Els gestos. El rodamón de la plaça, que diu, amb humor, que és accionista del banc. En certa forma ho és: dorm en el caixer automàtic. Forma part del paisatge de la plaça. Ara comparteix territori amb la castanyera, que encara aplega el gust a tardor i fred dels més petits. Formen una parella estranya. El rodamón va rebre una tarda la visita dels Mossos. Preguntes. Un interrogatori amb respostes surrealistes: els mossos reien. Un d'ells parlava pel walkie. Res, és inofensiu. Missió completada. I el rodamón segueix, aprofitant que no baixen les temperatures, observant. Veient els canvis del món. Refugiant-se de la minsa pluja: bevent la vida amb el bouqué d'un tetra brick d'última collita. Fent amistats. Amb un noi jove magribí i un home més gran, negre. Tots tres, com tres reis mags de paròdia. De la vida dura. No duen regals a cap nadó. A cap infant que ha de redimir la raça humana, i ens ha d'oferir el cel, i un xic d'esperança.
Importen els gestos, importen les veus. Aquests botiguers que es miren entre ells. El negoci que hi ha entre ambdós té les portes tancades. No ha obert. «Tu saps alguna cosa?», diu un. «Jo no sé res. Des del cap de setmana que no la veig. L'he trucada i té el telèfon apagat», diu l'altre. I sembla que la veïna de negoci ha estat uns dies sense obrir. Ells tenen por que no segueixi. Una por fundada per estadístiques i tancaments de negocis similars. «Quan sembla que la cosa remunta», diu l'optimista. Ella ja no ho veurà. Les estadístiques parlen de 2,5 milions de persones a Espanya que han entrat en risc de pobresa el darrer any. Som punters en això, darrere Grècia i Xipre. Trista estadística. Ara entenc el gest de la mare, de tantes mares, quan trastejava a casa de negra nit, vora la matinada. La tele apagada. Els seus dormint o intentant dormir. Amb la certesa que una fada bona i benefactora vetllava per ells. I ella s'asseia al menjador, en silenci, pensant en les seves coses. En un dia més guanyat. En un demà que no era, ni de bon tros, tan incert com el que tenim ara, però també ple de perills i petites victòries. Importen les veus, importen els gestos.
