U: És l'hora en què a les Fires de Girona només queden els valents, els solitaris empedreïts que aprofiten fins a l'últim minut buscant lligar tot i la gelada o els passats de copes pretenent tancar totes les barraques. Els més afortunats es troben en aquella part de la Devesa que es pot confondre, a certes hores del dia, amb un veritable Jardí de les Delícies. Per als nois de la seva edat hi ha un cronòmetre. S'és pretensiós a les dotze de la nit. A les dues de la matinada s'utilitzen els últims recursos "decorosos", per, arribades les tres de la matinada, prevaler el "tot el que camini sobre dues potes". Almenys així eren les fires als divuit. Només valia aquell "a follar que el món s'acaba". Perquè el món, aquell món en què un és jove, etern i incombustible, en realitat, s'acabava.

Dos: Amb els nens a sobre no hi ha més que passejar per la ciutat i portar-los a les atraccions. Els castellers (són els Marrecs de Salt!) formen escales humanes a la plaça del Vi, mentre que a un costat es ballen sardanes. La música recorre els carrers confonent-se en l'aire amb les antigues llegendes de Sant Narcís i les seves mosques. La unió de cossos forma aquell "castell de vigília", que es munta i desmunta, com si volgués tocar el cel. És el dia de les atraccions a un euro. Els nens, que durant setmanes enrere preguntaven per les fires, i veien aixecar-se sobre els plàtans centenaris els braços de "la roda de la fortuna", demanen pujar a totes. El reflex del riu Ter, que circumda la Devesa, comença a omplir-se de llums de colors. Per un moment, la vida mateixa no és més que un reflex. Que també es desmunta.

Tres: Els diables de l'Onyar encenen torxes i focs artificials. Les ombres retrocedeixen sinuoses a les parets de la pujada de la Mercè. El redoblament dels tambors gela la sang. El fum, les llums i les disfresses de l'avern del correfoc converteixen la ciutat en un infern que canvia pena per alegria.

El proper divendres, 28 d'octubre, comencen les Fires de Sant Narcís a Girona, una de les majors celebracions de tardor de tot Catalunya. Els Sant Narcís que guardo a la memòria tenen alguna cosa que em recorda a "el cicle" de la vida, com gairebé totes les festes en les quals, per un moment, som conscients de la brevetat de la nostra existència. La festa és aquesta valentia davant el final, aquesta gallardia dels mortals, aquest treure-li pit... Aquest deixar sortir per una nit el correfoc personal per celebrar i divertir-nos.