El discurs de les organitzacions independentistes es fonamenta en un sil·logisme simple. La primera premissa és que la sobirania resideix en el poble. La segona constata que Catalunya és un poble. Ergo, Catalunya gaudeix de sobirania. Ras i curt!

Ara bé, aquesta argumentació parteix d'una premissa falsa com és l'afirmació del conseqüent: Catalunya és un poble, però no tots els pobles són sobirans. Tant és així, que el Parlament de Catalunya va aprovar el 23 de gener de 2013 una declaració de sobirania que va ser anul·lada pel Tribunal Constitucional.

El primer punt de la resolució al·legava que "el poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà". Carme Forcadell, aleshores presidenta de l'Assembla Nacional Catalana, insistia que: "Si no reconeixem que Catalunya és un poble sobirà que pot decidir el seu futur, aquesta declaració no té sentit".

A partir d'aquesta conclusió, el Parlament, representant del poble de Catalunya, pot aprovar lleis que conculquen la Constitució i l'Estatut. Per tant, la legislació de l'Estat central no tindria per què aplicar-se a Catalunya. Tant se val que es vulneri l'article 2 de l'Estatut de Catalunya que disposa: "Els poders de la Generalitat emanen del poble de Catalunya i s'exerceixen d'acord amb el que estableixen aquest Estatut i la Constitució". Tant li fot que la Constitució estableixi que la sobirania emana del conjunt del poble espanyol. I com que Catalunya no és el conjunt del poble espanyol, sinó una part, és fàcil d'entendre que una part no es pot proclamar sobirana en contra del conjunt.

Ara bé, són disquisicions que rellisquen als independentistes amb la boca plena d'eufemismes per tal d'ensucrar els seus objectius. Està clar que sota el "dret a decidir" s'amaga el dret a la secessió i que "la desconnexió" implica la separació d'Espanya.

Joan Coscubiela, dirigent assenyat de Catalunya Sí que es Pot (CSQP), ha manifestat que només hi ha dues vies per a exercir el "dret a decidir": "O pacte amb el poder cons?tituït, o procés d'insurrecció".

Doncs bé, ràpidament ha estat vilipendiat pels corifeus de la causa independentista, perquè vindicar obertament la via insurreccional espantaria la gent. Potser val més anomenar-ho "xoc de trens"?

I proclamar la desobediència civil (sinònim de resistència pacífica), a la realitat, significa no acatar les lleis o transgredir-les.

L'alcaldessa de la CUP de Berga sosté que "tots els canvis polítics neixen a partir de tota una sèrie d'accions que entenen la desobediència como una eina política... La independència dels Països Catalans no arribarà mai del compliment de la legalitat establerta". Clar i català!