Després de més de tres-cents dies de govern en funcions, després de nombroses rondes de contactes del Rei des de les eleccions del passat desembre, a fi de proposar un candidat a president, i amb diverses sessions d'investidura mentrestant, un assumpte ha despertat l'interès dels mitjans de comunicació i de bona part de la ciutadania. Es tracta de la llibertat dels diputats a l'hora de votar, i de la compatibilitat de la seva decisió amb l'anomenada «disciplina de partit», que consisteix a imposar un criteri uniforme a tots els integrants del mateix grup parlamentari, per sobre de les pròpies opinions de cada concret membre de la cambra legislativa.

Com succeeix amb tants altres temes susceptibles de discussió, també aquí presideix el desconcert davant la barreja de normes confuses, costums contradictoris i idees incompatibles que, en conviure en una harmonia tan teòrica com falsa, està cridada a esquerdar-se davant situacions com les viscudes en els últims dies. Aquest afany tan espanyol de construir cercles quadrats, compaginar conceptes antagònics i perseguir simultàniament un cap i el seu contrari, ha servit fins a la data per tolerar dues realitats discrepants. La primera afecta el representant popular, que no admet mandats ni imposicions sobre el seu procedir, que vota en consciència i l'escó li pertany com a persona física. La segona fa referència a la seva condició de membre d'una formació política de les sigles i instruments de la qual se serveix per presentar-se davant l'electorat, i el funcionament es basa en l'expressió d'una veu única i uniforme en totes i cadascuna de les seves votacions i compareixences públiques.

Aquest embolic conceptual s'embolica encara més quan, a l'anàlisi del problema, s'afegeixen enfocaments sociològics i propis de la Ciència Política. El ciutadà sol introduir la seva papereta a l'urna sense tenir ple coneixement sobre a qui està atorgant realment la seva confiança. És molt probable que tingui en ment el nom i els cognoms d'un líder que no figura en aquest llistat de candidats que introduirà dins del sobre. En un elevat percentatge, ni tan sols coneix la identitat dels que el representaran per la seva circums?cripció. Per tant, el desgavell entre la intenció del votant, la persona cridada a ser el seu representant i l'organització política que s'atribueix el seu suport és considerable.

Davant d'aquesta tessitura, s'ha d'almenys ser conscient d'una sèrie de principis jurídics que, mentre no es reformin, s'han d'aplicar, sense que això suposi esquinçar-se les vestidures. El primer, que el parlamentari és titular ple de la representativitat popular, no podent en cap manera un partit polític reivindicar per a si aquesta condició. Fins i tot en el cas de la seva expulsió, el càrrec electe acabaria o formant part del Grup Mixt o com a no adscrit, però no perdria la seva condició de representant popular. El segon, que les decisions que ell adopti no poden ser-li imposades des de cap àmbit. El diputat ha de ser l'únic responsable del sentit del seu vot, al marge d'ordres i consignes obligatòries.

Aquests principis deriven directament dels articles 67.2 i 23 de la Constitució Espanyola, així com d'una àmplia i consolidada jurisprudència del Tribunal Constitucional. Aquest alt tribunal ha manifestat que «el cessament en el càrrec públic representatiu al qual s'accedeix en virtut de sufragi no pot dependre d'una voluntat aliena a la dels electors i, eventualment, a la de l'elegit», i també que «l'elecció dels ciutadans només pot recaure sobre persones determinades, i no sobre els partits o associacions que els proposen a l'electorat». Fins i tot reiterant categòricament que tota aquesta jurisprudència «tracta de limitar els poders del partit davant de l'electe per garantir la representativitat popular obtinguda per aquest, evitant excessos i extralimitacions que podrien arribar a un resultat constitucionalment il·legítim com el del mandat imperatiu».

És possible que les idees exposades anteriorment resultin excessivament teòriques i poc properes a la realitat d'aquest votant més lligat a unes sigles que a uns candidats. Però la veritat és que la pretensió de les direccions dels partits d'implantar una rigorosa homogeneïtat de criteri, no casen en absolut amb els nostres principis constitucionals. Cal revisar les vigents normes electorals i reflexionar sobre els costums i les pràctiques de l'actual sistema de partits polítics, per tal d'evitar en el futur una més alta confusió pel que fa a les actuacions dels parlamentaris. O ens prenem seriosament la relació entre els electors i els seus representants (aprofundint en el que significa i acceptant plenament les seves conseqüències) o, per contra, impulsem definitivament, i prèvia reforma del nostre ordenament jurídic, la posició dels partits polítics de relegar els seus candidats a un segon pla. Perquè aquesta situació intermèdia, caòtica i desordenada, unida a un cabdell de reglamentacions contradictòries difícil de desembolicar, lluny de resoldre la problemàtica, la perpetua, generant en els ciutadans una inevitable sensació de perplexitat i desconcert.