AGirona, durant les Fires i Festes de Sant Narcís, aquesta època de l'any tan maca en la qual és pràcticament impossible trobar pàrquing, i en la qual, de retruc, els conductors profereixen més renecs que mai, hi ha un espècimen que es deixa veure amb més facilitat de la que ho fa habitualment. Em refereixo al paio que camina per pàrquings públics plens a vessar i que sembla que vol treure el seu cotxe però que no, que es veu que després de recórrer tota la seva puta extensió creant falses expectatives a un personal neguitós per no saber on aparcar, resulta que simplement passava per allà. Aquest fill de la seva mare em fascina. Algú sap on collons va? A més, el personatge en qüestió circula totalment despreocupat del seu entorn, com si la munió de famèlics depredadors que el ronden i que, un cop el veuen, ja comencen a marcar paquet i a barallar-se per aconseguir el seu suposat botí, no anés amb ell en absolut.
La majoria de vegades, l'energumen camina amb la vista clavada en un punt que sol ser indeterminat, un punt que si algú intenta esbrinar alguna vegada què cony és seguint-li la mirada, descobrirà amb sorpresa que és un fanal, un arbre o una paret; altres vegades, el paio es limita a caminar com un zombi, en estat catatònic, ja sigui perquè està pensant en les seves coses o en com serrar un tronc; sovint, el mòbil l'ajuda a aïllar-se de l'entorn parlant o fent veure que parla amb algú d'alguna cosa que sembla de vital importància. El meu supòsit preferit, emperò, és aquell en el qual l'individu deambula amb un amic o conegut xerrant amb emoció desfermada, és a dir, que ara ja són dos personatges que, de nou inexplicablement, travessaran tota l'extensió d'un pàrquing públic pel bell mig de la via circulatòria destinada només a vehicles, sense intenció de treure'n cap. Quin motiu explica aquest comportament tan paranormal profund?
Però el pitjor de tot és quan el conductor, ensumant-se que no rascarà res de perseguir-los com aquell sicari que busca executar la seva víctima propiciatòria fent veure que ha estat un malaurat accident, es posa al seu costat, baixa la finestreta i pregunta, deixant anar alhora l'últim alè d'esperança per trobar un lloc lliure i no arribar tard a la cita que tenia ahir: Perdona, treus el cotxe? I llavors la negativa, acompanyada d'un somriure ?condescendent, o d'un gest d'ofensa en el pitjor dels casos. Napalm. Però no, millor que no, que aquest vianant té pinta de creure's descendent directe del clan MacLeod, té pinta de ser aquell que travessa els ?carrers sense mirar, convençut que la immortalitat i la llei l'emparen. Notes com el desig irrefrenable de comprovar-ho, convertit -ara sí- en el sicari dels accidents, s'esvaeix. A més, hi ha molta gent, algú et podria veure. Tranquil, ja trobaràs lloc demà. O l'any vinent. Gires cua i veus una furgoneta que ocupa tres places. Benvinguts a Girona, benvinguts a les Fires de Sant Narcís!
