M'explica un col·lega que a una escola del mateix barri on ell treballa aquest mes hi portaran a terme la «setmana del silenci». És una iniciativa per aprendre a apreciar-lo en un entorn on sovint el silenci s´associa a allò negatiu. Fer romandre a algú sense parlar és més aviat un càstig. A més, a molts nens els llocs silenciosos els fan por. Per tant, em sembla una gran idea, sobretot si després en queda un pòsit. Que no passi com amb la «setmana de la mobilitat sostenible» promoguda per la Unió Europea des de 1998, la que inclou el dia sense cotxes, i que un cop conclosa gairebé no hi pensem més.
Si tingués la fórmula de com fer que les «setmanes» influïssin sobre el comportament social, en promouria tantes com pogués, cinquanta-dues si calgués. La del silenci en seria una, segur. Parlem molt i massa alt, per començar. Als trens i als restaurants posen música de fons i els avisos dels mòbils sonen a tot drap i a tothora. També m´agradaria que s´instaurés la «setmana de l´agraïment» i així ens donaríem les gràcies quan ens cedim el pas en un lloc estret o davant d´una porta, agrairíem el servei de les persones a la caixa del supermercat o a les cafeteries, o donaríem les gràcies més sovint als nostres col·laboradors habituals a la feina.
Amb el benentès que hauria trobat la fórmula per què sedimentés, podria haver-hi també la «setmana del respecte»: a totes les persones, també als altres animals, i a les plantes, a totes les coses, a les maneres d´entendre el món i a les formes de viure´l. I també la «setmana de la responsabilitat», la «setmana de la generositat», la «setmana de la reflexió», la «setmana de la comprensió», la «setmana de...».
