El passat dia primer d'aquest mes de novembre es compliren cent setanta-cinc anys de la inauguració del primer curs del que s'anomenà Instituto Provincial gerundense. Es tractava del primer centre d'estudis secundaris que facilitaria als estudiants de la ciutat i comarques el pas de l'ensenyament primari a la Universitat.
En aquells moments Girona patia una situació clarament deficitària quant a l'ensenyament públic. Aquesta crisi en el món docent gironí ja venia del segle anterior. L'any 1717 havia estat clausurat l'Estudi General, que durant un segle i mig havia estat el centre universitari gironí. Cinquanta anys més tard, concretament el 1767, eren expulsats els jesuïtes de tots els dominis del rei Carles III, i en conseqüència es tancava el Col·legi que aquells religiosos tenien a Girona, un centre docent d'alt nivell que podia competir amb la Universitat. Els gironins que volien cursar estudis superiors s'havien de desplaçar forçosament a Cervera, on es trobava l'única Universitat de Catalunya, que havia estat creada per Felip V, en clausurar les altres Universitats catalanes, que tenien un acreditat i secular historial.
En iniciar-se la dècada dels anys quaranta del segle XIX, la situació del país més que de pau la podríem considerar de guerra freda, una expressió que encara tardaria més d'un segle per fer-se habitual. Però que no deixava de ser una realitat. Per una banda, Girona encara vivia les conseqüències de la tragèdia del setge de 1809. Per altra part, havia acabat la primera guerra carlina. Però les ideologies contraposades que havien motivat aquella contesa civil es mantenien vigents.
En aquells moments el centre docent de més alt nivell que tenia la ciutat era el Seminari. Però des de l'òptica de l'autoritat civil era contemplat amb un cert recel. En la passada confrontació armada, molts clergues i entre ells alguns professors del Seminari s'havien destacat per la seva ideologia política afí al carlisme. I fins i tot no faltava qui havia participat en la guerra.
Des del Govern Civil s'havia intentat intervenir en la problemàtica interna del centre docent eclesiàstic. Controlant l'alumnat i volent vetar la presència d'algun professor que tenien per sospitós. I un dels governants d'aquell moment s'havia proposat clausurar el Seminari.
És molt probable que aquella situació política influís en l'interès dels governants per crear el que s'anomenaria Instituto Provincial gerundense, un centre docent de caràcter civil que habilitaria per accedir als estudis universitaris. El promotor era l'Ajuntament de la ciutat, el qual comptaria amb la col·laboració del Govern Civil i la Diputació. Era el precedent del que serien, pocs anys més tard, els instituts creats pel govern central per a totes i cadascuna de les províncies de l'estat.
Però les característiques d'aquell primer institut es diferenciaven del que serien els futurs centres de caràcter nacional. En aquell primer centre docent gironí s'hi agrupaven els més diversos ensenyaments. Era un complex cultural en el qual es practicaven totes les disciplines, excepte les de nivell universitari.
S'integraven en el novell centre docent l'escola de pàrvuls, la d'adults i l'escola normal, que no era l'escola de mestres que es crearia posteriorment amb el nom de Normal. S'hi impartirien les més variades assignatures tant de caràcter científic com humanístic. S'hi disposaven càtedres suplementàries de ball, de música i d'esgrima. Considerant com assignatures bàsiques el Llatí i la Retòrica, es preveia que la matrícula d'aquestes dues matèries seria gratuïta per a aquells estudiants de família amb poques disponibilitats econòmiques.
El 23 de setembre de l'esmentat any 1841 s'anunciava la inscripció prèvia i l'obertura del primer curs, l'acte inaugural del qual se celebraria el dia primer de novembre. L'anunci de la creació del nou centre es publicà en el suplement del número 114 del Boletín Oficial de la Provincia.
La seu d'aquell primer Institut seria l'edifici del carrer de la Força que fins feia poc havia estat convent de caputxins. Era la solució que en aquells moments s'adoptava per dotar de seu els organismes oficials. La recent llei de desamortització del ministre Mendizábal havia deixat en la ciutat de Girona nou antics edificis religiosos en mans de l'Estat. Aquell antic convent del carrer de la Força estaria sempre dedicat a la docència i ja més modernament a altres destins de caràcter cultural, com ho són avui el Museu i l'Arxiu de la Ciutat.
Les obres que era necessari practicar en l'edifici per adaptar-lo al seu nou destí no permetien començar el curs el primer d'octubre, com es proposava fer-ho en cursos successius. Excepcionalment aquell primer curs començaria el dia primer de novembre. S'anunciava el nom de les assignatures que s'impartirien, i el dels professors de cada matèria. La matrícula importaria la quantitat de 80 rals anuals. Els assistents a l'escola de pàrvuls i d'adults no pagarien matrícula. Es feia avinent que els ensenyaments donarien accés a la Universitat.
Mentre no es disposés de la secretaria que s'estava habilitant en el propi Institut, les inscripcions es podrien fer provisionalment a la Farmàcia de la que era titular el secretari de l'Institut, Josep Llach i Soliva. Establiment situat en el núm. 79 del carrer de les Sabateries Velles, actualment Carreras Peralta.
Tal com s'havia anunciat, l'acte oficial d'obertura de curs se celebrà el dia primer de novembre. A tal efecte, les autoritats, corporacions, comissió promotora i altres invitats, es reuniren a la Casa de la Ciutat, des d'on es dirigiren a l'antic convent de caputxins, convertit en Institut. La comitiva anava precedida pels macers del municipi, i l'acompanyava la banda de música de la Milícia Nacional. L'anada es féu pel camí més recte, Ciutadans, plaça de l'Oli, Sabateries Velles i Força. La tornada per la plaça de la Catedral, baixada de les Caputxines, carrers Bellaire, de la Barca, Calderers, Ballesteries, Argenteria, plaça de les Cols, Abeuradors i plaça del Vi.
La solemne cerimònia celebrada a l'interior de l'Institut consistí en la lectura de l'acta de constitució del nou centre. El president de la Junta promotora pronuncià la fórmula oficial d'inauguració de curs. El secretari llegí les instruccions que informarien el nou curs, i el director del centre pronuncià un adient discurs. La banda de música amenitzà l'acte amb un breu concert.
Així s'inicià aquell primer curs del nou Institut, curs que també seria el darrer. Els limitats recursos econòmics de les institucions no foren suficients per atendre les necessitats d'aquell ambiciós projecte. Però el curs següent inicià la seva activitat un centre més modest i menys ambiciós. Amb el nom de Colegio de Humanidades y Filosofía. Ubicat en el mateix local, amb el mateix personal, però amb un pressupost més ajustat, d'acord amb les possibilitats dels promotors. I pocs anys més tard, concretament l'any 1845 el govern central creava el nou Instituto Nacional de Segunda Enseñanza, com en totes les capitals de província de l'estat.
Així començava un procés que ja no tindria interrupció i que continuaria amb modificació de plans d'estudi i amb ampliacions, arribant a la situació actual.
