L'afer Espinar ha integrat Podemos a la normalitat política, moral i econòmica ibèriques. No diem Podem: sols existeix nominalment i el seu rol correspon a la colla de Colau i Domènech, que està centrifugant la resta de grups. En Comú és una altra cosa. Espinar és fill d'un socialista que fou alcalde d'un poble madrileny i membre del Consell d'Administració de Caja Madrid processat pel mal ús de les targetes black. El 2007 -l'esclat de la bombolla immobiliària semblava llunyà-, amb 21 anys, pogué comprar un pis de protecció oficial que s'aixecaria en sol d'origen municipal. La família, afirma, li deixà els diners per pagar l'entrada. Quan acabaren les obres el 2010, ja en plena crisi econòmica, el xicot sols tenia una beca per tot ingrés. Vengué el pis i hi guanyà uns 20.000 euros nets. Ni il·legal ni extraordinari, però sí contradictori amb el rigor que exigeixen i els miraments amb què tracten el dret i el negoci de l'habitatge.
Espinar ha viscut i crescut als cercles del poder autonòmic i local madrilenys i en tragué dos beneficis coneguts: l'adjudicació d'una pis barat a dit i la possibilitat de revendre'l a un millor preu. La reacció de Podemos ha estat homologable a la de qualsevol partit: primer, paranoica -conspiració dels adversaris interns i dels poders econòmics per perjudicar-los- i segon, que una cosa és ser èticament rigorós i l'altre gilipolles. Reivindiquen, per a ells, el dret de qualsevol ciutadà a guanyar-se un euro sense faltar a la llei. Encara que sigui lucrant-se amb béns com l'habitatge públic protegit. I, si amics o família faciliten oportunitats, aprofitar-les.
Discrepen, doncs, conducta personal i discurs polític. Pecata minuta comparat amb ERC, que va a Madrid, xulesca i agressiva, exigint als altres conductes i posicionaments que, a Catalunya, es passa, exactament, per allà on vostè s'imagina.
