A hores d'ara encara hi ha molta gent que es pregunta per a què ha servit el XIII Congrés del PSC a part d'intentar fer mans i mànigues per tal de no perdre la protecció d'un PSOE esquerdat, trencat i perdut. Veient els missatges que han sortit del congrés sembla que els dirigents actuals del PSC no tenen cap altre objectiu a la vida que no sigui el de no perdre els lligams amb els socialistes ?espa?nyols i que la seva visió de Catalunya queda reduïda a un espai geogràfic que va del Llobregat al Besós, creient-se que encara pinten quelcom en aquell cinturó vermell on cada vegada tenen menys protagonisme.
Probablement, en els darrers anys, els socialistes catalans no havien tingut cap altra oportunitat tan clara com la d'aquestes darreres setmanes per distanciar-se definidament dels socialistes espanyols, per mirar cap al nord i per recuperar aquella identitat dels orígens, la mateixa identitat que va permetre al PSC convertir-se en el gran eix del municipalisme a Catalunya i en un actor clau pel desenvolupament del país. Per contra, el PSC que capitaneja Iceta i que presideix Ros es una caricatura d'aquell partit que va representar, com cap altre, l'esquerra catalana.
No cal ser expert en política per vaticinar que el PSC d'avui té un recorregut de capa caiguda i que de mica en mica anirà convertint-se en un partit marginal, si és que no ho és ja. Només cal veure la progressió històrica per constatar la davallada i ja poden anar fent congressos que de portes endins l'únic que s'aconsegueix és no veure què passa a fora, on la majoria de socialistes de veritat ja fa temps que estan molt lluny d'aquesta maqueta de partit. Llàstima que no hagin aprofitat el Congrés per canviar-se el nom i trobar una definició més adequada a la realitat: Delegación Catalana de Susana Díaz.
