o dic, com alguns militants o simpatitzants del PSOE, que el procés de canvi d'actitud que permet a Mariano Rajoy i al PP formar govern a Espanya hagi estat un cop d'estat. No és comparable, ni remotament. Que va ser un cop al poder establert, d'un partit en decadència des de fa almenys diverses legislatures, per descomptat. Però no un cop d'estat, i d'això en podem donar raó els qui vam patir el 23-F, perquè en cas d'haver triomfat potser no seríem aquí i ara.

De les conseqüències d'aquell cop d'estat el que sí es pot afirmar és que tant de bo el PSC de llavors hagués estat tan ferm com el d'ara enfront de l'aparell central del PSOE, igualment controlat i dominat per dirigents andalusos. Perquè al cap i a la fi hi va haver dirigents d'aquell PSC que havien impulsat l'estrany «cop de timó» d'en Tarradellas i Armada que va acabar en el 23-F. I aquell PSC-PSOE -en el qual un altre andalús, Martín Toval, portava la veu cantant- va estar callat i donant suport a aquella LOAPA (llei orgànica d'harmonització del procés autonòmic) que va decapitar les esperances d'un Parlament de Catalunya que fins llavors havia estat un autèntic parlament i no un succedani. Succedani que fins i tot després de l'estatut de Maragall encara és més objecte de mirada amb lupa des de Madrid, amb un Tribunal Constitucional espanyol que, sentència rere sentència, encara ha devaluat més la seva capacitat de decisió democràtica autònoma.

L'autonomia ni tan sols és ja això -autonomia- sinó que assistim a una nova centralització via aquest tribunal altament polititzat i exemple de la manca d'independència entre els poders polítics clàssics: legislatiu, governatiu i judicial. Podria afegir a més que ni tan sols l'anomenat quart poder -la premsa- actua amb llibertat, tret d'excepcions com ara la d'aquest diari.

El triomf dels cacics del PSOE que han menyspreat la voluntat dels seus militants i votants probablement els passarà factura, diuen els que s'han mantingut fidels als militants. Però està per veure si succeeix així en els dominis territorials dels cacics, els màxims exponents dels quals són Andalusia i Extremadura.

Diuen alguns que pot ser el principi de la fi del PSOE. I què? Per ventura aquest partit que funciona com una empresa és tan important per molts cent anys d'història que tingui? La majoria dels dirigents s'ha doblegat als cacics i als poders fàctics d'Espanya: els qui controlen els negocis financers, energètics, de la construcció i de les concessions. La victòria dels abstencionistes enfront dels fidels al «no és no» a Rajoy és un triomf per a aquests poders fàctics i els que corrompen als corruptes, encara que als primers ningú els jutja.

És un triomf a curt termini? El que sí és evident és que acaben de deixar via lliure a una oposició i opció real d'esquerra, menys integrada en el sistema i les portes giratòries. I, en qualsevol cas, el PSOE ha obert un forat sota els seus peus, forat que condueix a l'abisme els seus dirigents, si més no els que no són cacics.

L'actitud del Comitè Federal del PSOE em sembla una bona notícia per a Catalunya i encara ho seria millor si el PSC es desmarqués per sempre d'aquest PSOE, al qual gairebé res li queda de socialista i d'obrer i molt li sobra d'espanyolista i poc democràtic internament. De res han servit les noranta mil signatures -segons els que diuen haver-les recollit- ni els al·legats a la coherència dels qui han seguit defensant el no i han donat la cara per aquest no. Els que estaven amagats i boicotejaven sistemàticament Pedro Sánchez-triat democràticament per les bases- han arribat al límit de la manca de democràcia interna forçant que la votació havia de ser nominal en comptes de secreta, imposant així als poc coherents la por a entrar en la llista negra.

La més que somrient cacic andalusa no podia amagar la seva felicitat. Les imatges parlen per si soles i són pura comunicació no verbal. Ella ha emulat Alfonso Guerra-l'autor d'aquella frase digna de Maquiavel: «el que es mou no surt a la foto». Ella i el seu disciplinat equip ja tenen a les seves mans fins i tot la relació dels qui castigar i excloure en les properes llistes electorals i repartiments dels minvants càrrecs.