l'Europa il·lustrada s'ha indignat davant la victòria de Donald Trump (amb 137.719 vots menys que Hillary, però amb el sistema electoral a favor). Es pregunta: «com és que els americans no ens van fer cas? Per què no han seguit les nostres recomanacions?». Tot és desolació.
El resultat electoral d'Estats Units genera incomprensió a la França dels Le Pen i a la Itàlia de Silvio Berlusconi i Beppe Grillo. Com és possible -es diuen els italians?- que un país tan seriós es deixi governar per un magnat masclista amb sortides de còmic televisiu?
També es percep un gran disgust a l'Espanya que insisteix a ser governada per un partit globalment imputat per finançament il·legal. Des de l'esquerra populista s'acusa Trump de populisme i des de l'esquerra deixatada es lamenta la manca de carisma de Clinton.
Naturalment, a la Catalunya de l'independentisme miraculós es llancen gestos de menyspreu cap aquest personatge que ho vol resoldre tot a cops de patriotisme i d'apel·lacions al «nosaltres sols». Preferien l'alternativa, viva encarnació de l'aliança entre el capitalisme financer especulatiu i l'alt funcionariat de la política i les administracions; aquesta aliança que allà en diuen establishment i aquí, «oligarquia de la llotja del Bernabéu», identificat per l'independentisme com el gran enemic de Catalunya.
Una Comissió Europea que mana sense que ningú no l'hagi votada es preocupa per la decisió democràtica dels transatlàntics, que amb el precedent del Brexit pot generar un corrent de contagi capaç d'enfilar al poder els partits més euròfobs dels estats membres. Al cap i a la fi, alguns hi estan ben a la vora. Europa, aquesta Europa que ha aixecat murs contra els refugiats i els ha enviat a Turquia perquè facin de mà d'obra barata en la fabricació de roba i electrodomèstics per a les nostres botigues, aquesta Europa està escandalitzada pel mur que Trump vol alçar a la frontera mexicana. L'Europa que no sap o no vol tenir política exterior comuna té por que Trump s'entengui amb Putin per enxiquir-la. L'Europa incapaç d'avançar en la integració blasma l'aïllacionisme del nou president i tremola davant el perill que retiri el seu paraigua de protecció militar.
Potser ara Europa no tindrà altre remei que entendre's amb ella mateixa per sobreviure. Potser no pot ajornar més la decisió sobre què vol ser, si és que vol ser alguna cosa. O potser no sap el que vol.
