Vostès i jo, avui diumenge, ja sabem per què Donald Trump va guanyar les eleccions al seu país. Resumit de manera intolerable, el cowboy (un home blanc fet a si mateix, de vegades caça-recompenses, de vegades un àngel que defensa els dèbils), quan El Álamo es troba assetjat, ell tot sol i contra tothom salva el fort. Donald Trump, fènix típicament nord-americà, contra les traïdories dins el propi partit, contra les dones ofeses i contra els pixatinters de Nova York, ell tot sol ha salvat El Álamo.
Sóc un gran analista. En realitat no sé gran cosa sobre política. Però he estudiat a fons el funcionament del carisma, l'autoritat i els cultes religiosos. La gent volem missatges clars (no he dit versemblants), volem teatre, passió, a l'últim un compendi d'actuació creïble. Dit d'una altra manera, els líders de totes les èpoques, els que més moltonisme han congregat, tots han estat uns grandíssims actors.
Si estirem el fil d'aquesta perspectiva, Donald Trump s'ha limitat a perpetrar una actuació escrupolosa, professional. Hi ha un mètode (anomenat "el sistema Stanislavski"), que propugna que l'actor "s'identifiqui" amb el personatge. Més vell que els camins, això vol dir que Hitler, Gandhi, Stalin i la Mare Teresa de Calcuta van ser uns actors imbatibles. No entro a analitzar els objectius de cadascun. Parlo dels escarafalls que van fer servir per assolir-los. Trump és un candidat ferm a l'Oscar, per entendre'ns. Recordin que durant anys va timonejar un programa de televisió famós (The Apprentice), en què seleccionava deixebles, dèspota i paternal, als quals instruïa sobre com entrar al cel de l'èxit. Com qualsevol sacerdot important.
I ara em pregunto, per què m'agrada nostrar, qui són, els nostres Trumps? Costa de dir-ho. No és pas que no tinguem populistes, perquè no fa gaire vam veure els cartells on Artur Mas, amb els braços mosaics, conduïa tot un poble. I no és que no tinguem cowboys, que quan descavalquen caminen amb els collons entre parèntesi, com Xavier García Albiol quan prometia netejar Badalona de captaires immigrats. I tampoc no fem curt de testosterònics conqueridors, penso en Laporta, ni ens falten ecumènics, penso en Junqueras. Tenim de tot. Però aquests nostres conciutadans, aquests que es dediquen, en part, a l'espectacle del poder, al costat de Trump són uns aprenents. Deu ser per això que em produeixen més interès.
Si passem, per acabar, a un nivell local, que sol ser el més interessant, els nostres Trumps són alguns alcaldes i altres espècimens de poble. Personalistes, perdonavides i motivats, també tenim de tot. I tanmateix, aquests sí, que guanyen Trump. Per golejada. Per què? És senzill d'explicar: els podem interpel·lar pel carrer, fins i tot podem fer un tallat amb ells. Catalunya serà municipalista o no serà, al marge del Trump de torn que, des de Barcelona, ompli portades i pantalles les vint-i-quatre hores del dia. Batlles i batllesses vertebren el nostre país, tan diferent, en aquest sentit, dels EUA: en general no necessiten escorta.
