La veu intacta

Ara fa seixanta anys, Joan Vinyoli va publicar un llibre preciós, curull d'imatges potentíssimes, revelador i lúcid: El Callat. Es tracta d'una obra amb un alt contingut simbòlic i transcendent, amb un pròleg acurat i penetrant que reflexiona sobre la creació poètica i que ens explica com s'han concebut els poemes: "Una imperiosa, rara il·luminació verbal ha estat l'origen dels millors poemes d'aquest llibre". El títol ens endinsa en l'àmbit d'allò que no es pot acabar d'expressar, sinó tan sols al·ludir, suggerir, "la quasi veu" del Callat, que connecta amb el jo poètic. El llibre, que Gabriel Ferrater va considerar d'"un nivell de simbolisme gairebé al·lucinat", anuncia la gran obra poètica que Vinyoli serà capaç de bastir i anticipa algunes de les seves constants: el poder de la paraula, el domini màgic, l'exploració filosòfica... És un poemari que apareix poc després de l'arribada del poeta a Begur i que, per tant, desplega tota la força i la riquesa metafòrica del mar, com una veu que el crida i l'interpel·la per apropar-lo fins a les fondàries de l'existència: "torna la veu, la veu, nocturna sempre, del mar/ cridant-me sols, cridant-me". Una obra cabdal que, tanmateix, va ser rebuda amb indiferència per molts sectors, cosa que va provocar en Vinyoli una sensació de buit i d'injustícia, fins al punt que, decebut i desorientat, va escriure aquestes paraules a Joan Oliver (Pere Quart): "No m'estimen. Oi que El Callat mereixia un altre tracte? El silenci em mata".