Les dues deveses

17.11.2016 | 09:22

Alguna vegada, després de Fires, a Girona s´havia publicat el nombre de tones de deixalles que havien sigut retirades de la Devesa, després de molts dies d´aglomeracions. Publicar-ho era un reconeixement a l´esforç del servei d´escombraries, però també era un indicador de l´èxit d´aquelles Fires, singular estadística que mesurava la porqueria per càpita que hi deixen els nostres visitants, per norma, a la Devesa de Girona sempre pacient.

Els gironins que ja tenim una edat ens havíem estimat massa la Devesa i ara costa restar indiferents quan se sent tanta xerrameca de projectes de futur, enquestes de laboratori car, opinions que se les emporta el vent com a les seves germanes les fulles de tardor. I així van envellint els arbres. I els ciutadans que ja passegem uns quants anys hem anat comptant fins a onze alcaldes (des de l´any 1939) que han presidit una institució que va passant a la història per no haver afrontat l´atenció deguda a la Devesa.

Hauríem de distingir, per començar, de quina devesa parlem. N´hi ha una que és la vegetal, al peu del diccionari, extensió de terra coberta per vegetació, que en el cas de la Devesa de Girona és, majoritàriament, de plàtans. Aquesta Devesa amb arbres històrics, emblemàtics, altíssims, ben arrenglerats i vius està en molt bones mans d´uns tècnics que han demostrat tota la seva ciència al servei de la seva qualitat de vida. Davant d´aquesta autoritat forestal que s´ha guanyat un profund respecte ja no val escriure cartes al director, per exemple, opinant sobre plagues, tractaments, sistemes de reg i etcètera. No cal patir, els tècnics tenen la paraula i s´estimen molt la Devesa de Girona.

El que fa patir és l´altra Devesa, la dels projectes imaginats des de lluny, els dossiers que no passen de la carpeta però es cobren, els titulars de premsa que amb raó ja parlen de rescatar la Devesa. Ja fa patir, també, que només existeixi un llibre de l´any 1980, La Devesa, paradís perdut, de Narcís-Jordi Aragó. Un sol llibre. Això ja podria indicar que Girona s´hi gira d´esquena.

A qui pertoqui cal adreçar un prec de reflexió. Ara que acabem de passar les Fires, amb una pesadíssima okupació de la Devesa, amb rastre de roderes de molts milers de tones, a Girona no podem continuar fent l´hipòcrita. Si es vol «rescatar» la Devesa, la humana i social i il·lusionada, no es pot hipotecar el territori reservant aquells dies de Fires perquè pugui venir l´atropellament d´un immens i fantàstic parc d´atraccions, tot un altre món que ataca i fereix la sensibilitat d´un parc vegetal d´alta qualitat.

Quan un Ajuntament de Girona va decidir traslladar les atraccions de fira de la Gran Via Jaume I a la Devesa ja es va alçar alguna veu crítica: el dia 2 d´agost de 1962 Federico García Sanchiz, de la Real Academia Española, en un article a La Vanguardia, va defensar la Devesa de Girona i confiava en el bon criteri «que no se dediquen solares que fueron hojas y flores para el estacionamiento». Ja abans, l´any 1943, un altre acadèmic, de Belles Arts, José Francés, havia obtingut per a la nostra Devesa la concessió del títol de Jardí Artístic Nacional. (I és que, més enllà de l´Ebre, també teníem amics).
Hem anat molt endarrere, amb aquests records groguencs. Tornem al present: mantenir un perjudici així per la presència d´un gran parc d´atraccions de Fires és mirar, només, el calaix de la recaptació. Així no es pot parlar de reformes i projectes. És una hipocresia.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema