i tots els corrents emergents cauen sota el mantell del populisme, ni les formacions que el critiquen n'estan alliberades. Aquest deplorable fenomen, que fonamenta en tonades, majúscules, escarafalls i altres ximpleries la solució dels principals dilemes, compta avui amb un context social propici, en el qual la generalització de les tecnologies de la informació i la comunicació dificulta cada vegada més l'assossec imprescindible per sedimentar una idea raonable de les coses que passen o per separar el gra de la palla.
Encara que hi hagi propostes que s'alcen deliberadament sobre aquesta anomalia del sistema, subratllant la gestualitat en lloc de la prudència que demana l'anàlisi de qualsevol assumpte, s'estenen també entre les altres tendències, desplaçant qualsevol alternativa sensata que no accepti sotmetre's a la correcció política imperant , per més que aquesta arribi a nivells vergonyosos. Les proclames populistes, doncs, abasten avui molts més escenaris dels que pensem.
Populisme, per exemple, no és plantejar projectes en infinitat de matèries, sinó fer-ho amb demagògia, pensant que aquests són els únics possibles i els que compten a més amb plena capacitat d'èxit. Tampoc ho és combatre els que aspiren a mantenir les seves butaques sense merèixer-ho objectivament, proposant en el seu lloc els que atresoren experiència i qualitats per al servei públic. Populista és, en suma, el que titlla com a tal a un altre quan ho fa incorrent en la mateixa degeneració oportunista.
El contrari d'aquesta tragèdia de les democràcies és la serietat. Dins d'ella descansen elements com el realisme (revelar el que succeeix en la seva cruesa, així com fins a quin punt és complex trobar tan sovint la fórmula magistral que ajudi a millorar, especialment quan està fora de l'abast de qui ha de resoldre-ho); la veracitat (rebutjar el frau que persegueix sobretot entabanar, especialment els més desesperats que s'agafen al clau roent de l'sofisma populista); o, en fi, relativitzar (res pitjor que magnificar les coses, remarcant exageradament el que pitjor marxa i ocultant amb estrepitós silenci el que pot estar anant millor).
També el populisme abraça altres múltiples àmbits, com les religions o els contextos professionals o laborals. I a tots ells procedeix aplicar idèntiques regles. Així, mai es podrà qualificar com a populista a qui fugi del traç gruixut, de la frase que pugui donar lloc a equívocs o perplexitat o del consell maximalista. De la mateixa manera que ho serà genuïnament qui prefereixi l'actitud a l'aptitud, la ganyota al fons de cada assumpte, o la resposta immediata del públic -el pa i circ-, enfront del que necessita d'una prèvia introspecció.
On acostuma a limitar-se el populisme a la mínima expressió, en canvi, és en el medi personal o familiar. És aquí on de seguida vam detectar l'oportunista, el que simplifica o s'amplifica tot, el que viu en la dicotomia permanent, el que persegueix amb el seu discurs una igualtat que el col·loqui en superior posició davant de la resta de la casa, el que abusa de plantejaments emocionals davant els racionals, al qui dóna la murga amb o sense causa, o el que ho fia tot a la imprevisió.
En aquesta esfera quotidiana, a diferència del que esdevé en l'entorn públic, mai vam dubtar a apartar al que molesta, recriminant-lo fins i tot amb duresa, substituint-lo pel seu antònim, que és qui tracta d'estar on toca estar i de ser el que cal ser, sense cridar l'atenció ni eludir afermar-se en el lideratge per la seva maduresa i equilibri.
Els populismes, en fi, ni a casa ni lluny d'aquesta. Llevat que pretenguem viure en la fantasia de la qual es desperta amb un espantós malson.
