Un imam crida a l'oració amb el seu cant tradicional en un barri apartat del centre d'Alexandria, en el mateix moment que per la televisió del país retransmeten una final de futbol africana: Alexandria-Ghana. L'àrbitre xiula un penal a favor i puc veure des d'on estic instal·lat, com al camp els aficionats locals embogeixen, mentre per la finestra encara m'arriba l'hipnòtic cant que convida els creients musulmans a l'oració. Els homes que m'acompanyen són davant del televisor. L'única noia jove del grup, convidada per l'amfitrió del berenar-sopar, és a la cuina rentant els plats en una casa que no és la seva. De sobte em surt del no res una pregunta ingènua a la qual no puc deixar de donar ales i va a reposar a una elegant dama que parla francès i que porta el cap cobert amb el mocador i amb qui comparteixo la desolada taula de convidats, mentre degustem unes aletes de pollastre arrebossades al més pur estil americà. Disculpi el meu atreviment -li vaig dir,- què fan tots els aficionats creients que omplen en aquests moments el gran estadi i que ara són cridats a la seva puntual pregària? La dona em mira incòmoda, resta una estona en silenci i em contesta: el nostre Déu ens dóna un marge abans i després dels grans esdeveniments, però els musulmans creients no es salten mai la pregària, si t'endarrereixes es pot recuperar. Les microvivències in situ són les que serveixen per extreure la teva pròpia visió del món i del moment que t'ha tocat viure. Alexandria, la mítica ciutat de la nostra infantesa aventurera, on el seu llegendari i desaparegut far, juntament amb la seva biblioteca antiga, pugnaven per ser en el rànquing de les 7 meravelles del món, ara és una ciutat caòticament meravellosa. Una ciutat on les normes no es troben en el seu millor moment d'acceptació, però que ha creat el seu propi llenguatge de convivència que fa que es generi una harmonia infernal. Però per damunt d'aquesta revolta de cotxes, sorolls, vianants descontrolats, impuntualitat i desigualtats socials, hi ha els somriures i l'abraçada. Mai m'he sentit tan acceptat des del primer minut. Mai he vist una gent tan disposada a no deixar-te sol i que no et sentissis sol. Perquè encara que els europeus, la soledat la tenim molt treballada, a l'Àfrica, encara, sentir-se sol és terreny inexplorat. Sempre hi ha una mà, un cafè, una conversa, una aclucada d'ull de complicitat per fer-te sentir que el secret de la felicitat de la vida no està en les coses materials si no en les espirituals. Malgrat defectes i contradiccions. Quin dret tenim nosaltres a venir a destruir els seus somriures. He vist gent molt pobra que per mi són molt rics. He vist actors i actrius plens de ganes d'arribar a algun lloc. He vist com la rica i trista Europa ha perdut la batalla de l'essència del viure. La dona del vel marxa agraïda d'haver-me conegut. La noia que rentava plats torna a la taula. Els homes que miraven futbol van a fer la seva pregària. El partit s'ha acabat Alexandria 2, jo 0.