Una colla de dirigents del PP s´han posat bata de forense i han decidit que Rita Barberá va morir de la pressió política que l´havia enfonsat. I han acusat tohtom que la va criticar.

Però si volen que parlem de l´estat penós en què s´arrossegava Barberá, parlem-ne, i mirem quina ha estat la concatenació de fets.

Hi hagué una època en què el PP valencià feia i desfeia i ficava la mà pertot arreu. Els dits untats eren el revers fosc de l´espectacle de grans obres i grans esdeveniments, de la Fórmula 1 a la visita del Papa. De València procedia una gran part de la crisi de corrupció que quasi costa el govern al PP de Rajoy.

Per salvar la pell, el PP va anunciar propòsit d´esmena, i per fer-lo creïble va prometre que tot afiliat investigat (abans, imputat) hauria de deixar el càrrec públic, cas de tenir-ne. El pacte d´investidura amb Ciutadans va fer més difícil escapolir-se del compromís.

Rita Barberá semblava estar al marge de les onades de porqueria que l´envoltaven, però al final n´hi va arribar un esquitx. Un tema menor, fer passar com a donatiu propi mil euros de finançament opac del partit. Presumptament! El cas és que jutge va decidir investigar-la. I segons el nou codi del PP, això implicava que havia d´abandonar el càrrec de senadora.

Quan li van dir que havia de fer el sacrifici, ella va contestar de cap manera. Que l´escó era seu i no li podien prendre. I a dreta llei era cert. Tant cert com que el PP la podia donar del baixa del partit, i així compliria la promesa de no tenir cap parlamentari investigat per corrupció.

Va ser ella la que va decidir quedar-se l´escó i desafiar el partit. Un partit que li deu molt, però al qual també ella deu molt: aquestes coses sempre són d´anada i tornada. Però des que ella va donar el cop de porta, el partit se´n va desentendre. Lògicament.

Si Barberá hagués renunciat a l´escó, el partit li hauria donat les gràcies i potser hauria tingut el seu escalf. Però ella mateixa va decidir espatllar-ho. Va jugar com si encara tingués tot els asos. Com si li haguessin de posar la catifa. Potser no coneixia prou Rajoy, aquell a qui havia salvat la vida política.

Ara, moltes llàgrimes de cocodril, però amb això ja s´hi compta. I el populisme indigne d´usar el cadàver calent com a munició contra l´adversari. Però els fets són els que són, i van passar en l´ordre que van passar.