La tempesta Trump és de tal calibre que no hi ha més remei que seguir-ne parlant. Si les seves primeres declaracions han estat una mica més moderades ja que no insisteix a ficar a la presó Hillary Clinton, o ha rebaixat a «dos o tres milions» el nombre d´immigrants a deportar a curt termini (abans eren onze), el nomenament com a cap de l´Ala Oest de la Casa Blanca d´un paio com Stephen Bannon ens posa de nou els pèls de punta perquè és un individu que pensa que la violència i la ira tenen un paper polític important, que fa comentaris misògins i antisemites i que es declara leninista en el sentit de compartir amb ell l´objectiu de «destruir l´estat». O sigui que ha nomenat un antisistema com un dels seus més estrets col·laboradors en el cor mateix del sistema. El llop tenint cura de les ovelles. Amb aquest nomenament, Trump confirma els nostres pitjors temors mentre que ens semblen falses altres actituds més moderades, com si volgués enganyar-nos, per exemple amb el nomenament de Priebus com a cap del seu gabinet.
Aquestes eleccions han deixat un país molt dividit i molt polaritzat, com mostren les manifestacions dels que no volen reconèixer Trump com el seu president, que és el que serà durant els quatre propers anys com a mínim. Un amic va assistir l´altre dia en un McDonalds de Nova York a una escena en la qual els empleats demanaven a la seva supervisora ??permís per treure´s de l´uniforme els rètols amb els seus noms per no ser identificats com hispans, perquè els insultaven. O una indivídua ha enviat un missatge dient que estava farta de veure «una mona amb talons» a la Casa Blanca. O aquests nens mexicans insultats al menjador de la seva escola. És horrible. Trump ha destapat la caixa dels trons del racisme que Obama ha intentat tapar amb més o menys èxit durant els últims anys. Quin exemple són per als més joves els seus comentaris sobre les dones, els mexicans, els periodistes, els gais o els jutges? Cal no oblidar que el president és el que allà en diuen un role model, un exemple a seguir. Doncs quin exemple!
Els únics que s´alegren del resultat electoral són els populistes com Nigel Farage, que ha estat el primer a ser rebut al palau daurat i hortera que Trump té a Nova York, l´holandès Geert Wilders (el tupè del qual competeix amb el del mateix president electe i sospito que pot ser causa de futures desavinences), Beppe Grillo i Marine Le Pen, que salta d´alegria perquè creu que l´ajudarà en la seva carrera cap a l´Elisi per després proposar el Franxit i referèndums de sortida de la UE per als altres 26 membres restants. Ja hi ha qui parla d´una «Internacional Liberal» en potència on amb la disfressa de democràcia formal i sobre la base del fracàs del repartiment de prosperitat en les democràcies liberals del nostre entorn, els periodistes serien emmordassats i els jutges controlats, una perspectiva molt del gust dels ja esmentats i d´altres com Erdogan, Orban o el nostre Pablo Iglesias. Se li posen a un els pèls de punta.
Es diu que potser el sistema aconsegueixi controlar els excessos de Trump, que les coses no es veuen igual des d´un míting que des del Despatx Oval, que la realitat el moderarà, que haurà de distingir entre els interessos dels EUA i el seu ego messiànic (amb la lleu esperança que potser opti pels primers), i coses per l´estil. Caldrà esperar a veure de qui s´envolta, a part dels seus fills, i especialment a qui nomena com a ministres d´Exteriors, de Defensa i del Tresor, encara que sense garanties perquè la seva personalitat arrasadora és més procliu a imposar sense pensar que a escoltar amb paciència.
El que sí se sap és que tindrà molt poder perquè controlarà el Congrés i podrà fer un Tribunal Suprem amb domini dels jutges conservadors. Les seves idees bàsiques de govern semblen ser l´oposició a les aliances internacionals (aïllacionisme, rebuig del multilateralisme) i al comerç lliure (proteccionisme), la seva admiració per líders autoritaris, la seva negació del canvi climàtic, i una recerca de beneficis immediats en l´activitat política, com si fos un negoci. Tot això pot acabar amb anys de recerca laboriosa de consensos i amenaçar els fonaments de la democràcia liberal i multiètnica, mentre que la seva promesa de fer la major baixada d´impostos des de Reagan juntament amb una forta inversió en infraestructures auguren ocupació però també dèficit i inflació. La cirera és la seva oposició a les polítiques socials d´Obama en sanitat i educació.
Malgrat aquest enorme poder, Trump pot fracassar si les mines i factories no reobren perquè la globalització no és reversible, o si el racisme fractura la societat, o si Putin l´enganya, o si Wall Street continua fent de les seves... no és improbable que passi i llavors hi haurà més ràbia i frustració en els seus votants, que se sentiran enganyats.
Mentre s´aclareix el panorama, a Europa ens ha de preocupar l´ànim que la victòria de Trump dóna a les forces més populistes, insolidàries i estretament nacionalistes del nostre continent, en una perspectiva d´eleccions en els dos països més importants, França i Alemanya, sense oblidar el referèndum de Renzi a Itàlia. Tant de bo Espanya no sigui l´únic país que per ara pari els peus al populisme.
