El dia que va morir Fidel Castro vaig tenir la sensació que el segle XX se m´estava fent llarg. La divisió del temps en segles, anys, mesos i dies, al principi va ser el caprici d´una part del món. Però com que després, gairebé tots hi vam estar d´acord (de grat o per força), de caprici es va convertir en categoria. I és arran d´això, que associem el XVI al Renaixement o del XVIII n´hem dit El segle de les llums. No en són pas, de compartiments estancs, és clar, els segles, però permeten encabir la història. Història que sovint vessa, d´una centúria a l´altra. La mort de Castro estiregassa el segle XX.

Per sobre i per sota dels segles, l´historiador Fernand Braudel va distingir tres tipus de temps històric. El temps de llarga duració comprèn fenòmens estructurals i feixucs, de canvi lent des que neixen fins que s´acaben (com el feudalisme), si és que s´acaben (com la micofília empordanesa). La conjuntura, en canvi, explica un pilot d´esdeveniments, que poden ser, des d´una crisi econòmica, una revolució, passant pel mandat d´un dictador, fins la substitució del cafè per xicòria durant la primera postguerra nostrada. I finalment hi ha el temps curt, l´escuma de la història, un atemptat, un gol a la final de la Lliga de Campions, a les illes Formigues han descobert àmfores amb garum romà. Aquestes tres maneres de concebre la història situen Fidel Castro entre la conjuntura i el temps curt, però no em serveixen per entendre aquesta sensació de segle XX allargassat.

Volem ordre. No ens agradaria, recuperar certs costums del XIX, per exemple, o reviure cap de les dues grans guerres del XX. Volem que un canvi de segle també sigui un canvi de rumb. Si no fos així, no celebraríem aquests caps d´any esverats i multitudinaris, i esotèrics.

Un altre historiador, Eric Hobsbawm, es va inventar, per explicar els vessaments, el concepte d´«El llarg segle XIX». Comprèn els anys que van de la Revolució francesa (1798) a la I Guerra Mundial (1914). I de propina hi va afegir «El curt segle XX», que segons ell comença l´any 14 i acaba amb la volatilització de la Unió Soviètica (1991). Aquí hi ha un bei.

La majoria de vostès i jo hem tingut l´avinentesa de viure un canvi de segle. Per adonar-nos que, fet i fet, no passa res. Recorden els apocalíptics que van augurar el col·lapse dels ordinadors? I aquella colla que es va recloure en un poblet francès, poruga del Judici Final? Misèria. Però som animals simbòlics, almenys jo, i bé voldríem un certificat. Un segell. La veritat és que la mort de Castro (i les de Bowie i Cohen) no ens deixen fugir del XX. Les actuacions dels Stones, el Dalai Lama, els Borbons, Tejero, Pujol, Kissinger, tenim corda llarga per seguir mentalment al segle passat, mentre anguilegem en el que tant ens costa d´arrencar. Tanmateix, sense Fidel serà una mica més fàcil.