Aquell mateix matí vaig estar esmorzant amb en Màxim, un bon amic, emocionat, perquè el dia següent sortia a la venda el seu llibre Mi lugar en el mundo eres tú. Vam estar parlant de tot el que estàvem escrivint i dels nostres projectes mentre miràvem de reüll les boniques vistes que ens acompanyaven. Amb un parell d´hores i unes copes de vi vam aconseguir «torejar» la forta pluja que estava caient sobre la ciutat. Abans d´aixecar-nos, vaig mirar el mòbil, tenia un missatge curt i simple. Un nom i una adreça acompanyats d´un «És una gran artista. Vés a veure-la. T´espera».

La curiositat m´hi va fer anar aquella mateixa tarda. Caminava per Montmartre ­-buscant el carrer que m´havien dit- amb els auriculars posats, una mica perdut fins que vaig trobar la porta amagada darrere els ­ferros d´una obra que estan fent al bloc del costat. Vaig tocar el timbre i sense poder dir paraula una veu bronca em va dir «puja, puja, al primer pis a l´esquerra». La porta estava mig oberta i podia veure l´ombra d´algú esperant-me. Aquell algú era Winnie Denker, una gran fotògrafa que ha trepitjat pràcticament tots els països del món fent el que l´apassiona.

Només entrar observo que les parets estan plenes de fotografies amb alguna cosa especial que cridava l´atenció, fotos precioses i úniques. Prop del penjador una d´Islàndia, al costat de la finestra l´estructura de la torre Eiffel... Deixo la jaqueta, ens fem dos petons i m´obliga a entrar a una sala on pràcticament no hi havia llum. Amb to decidit em diu que passi la mà per sota unes caixes negres que hi havia penjades per tota la casa. Ho faig i sorgeix la màgia. «Ara aquesta, ara l´altra, ara la que està sobre l´ordinador...» mentre passava la punta dels dits s´anaven engegant aquelles estranyes caixes -light box em va dir que es deien- que il·luminaven fotografies espectacularment boniques amb una qualitat excel·lent, sense cap mena de píxel. La primera una imatge de Stalin, la segona de Sant Petersburg, la més gran era l´skyline de Nova York quan encara hi havia les torres bessones. Em perdo una estona mirant-les una per una detingudament. Ella somreia orgullosa buscant més fotos als calaixos d´un modern armari. Ens vam asseure a la taula i va començar a explicar tota la història que hi havia darrere de cada fotografia. Durant uns quants minuts ho va fer sense parar, fins que en vaig veure una de molt maca d´una escultura: «Aquestes són de Síria. Malauradament això ja no existeixen. S´ho han carregat tot» em va dir, renegant amb certa nostàlgia.

Passa el temps volant, ja són les sis, però jo no deixo d´escoltar-la. La Xina, Turquia, Rússia... i de sobte se´n cola una on surt una noia prima i rossa quasi tan bonica com les fotos que feia. Bellesa en estat pur. Era ella de jove. «Tots ens fem grans, i això -el físic i la joventut- es perd». No em va deixar respondre -ho va fer ella mateixa-: «Sí, ja sé, el més important és ser jove d´aquí» tocant-se el cap. És just el que anava a dir. Estava envoltat d´art i d´història. «Quan vaig conèixer en Dalí el vaig impressionar tant que el dia següent em va enviar un ram de flors i em va trucar»... imagina´t tu. Cap a les set va arribar un amic seu, fill del jugador de futbol del gran Olympique de Marsella dels anys 40 M. Conchy, amb dues ampolles de vi. Em va explicar que aquell vi -beaujolais nouveau- és el primer de l´any a França, que és molt famós i que molts bars el festegen donant-li la benvinguda cada primera o segona setmana de novembre. Desconnecto de la conversa enmig d´una boira de vi i fum, sóc feliç, estic tastant -encara que sigui una mica- la bohème perduda de París.

L´endemà em llevo tard. No tinc pressa. He quedat per esmorzar amb una amiga a la place des Vosges. Quin lloc més màgic... m´imagino aquelles parets que ens envolten parlant entre elles mirant-nos -a la Marta i a mi- amb certa tristor. Elles han vist la bohème de veritat, han viscut els anys daurats d´aquesta ciutat única i nosaltres som dos joves a la recerca d´això. Però «la bohème ça ne veut plus rien dire de tout».