Gairebé l'Estat espanyol va tenir un govern interinament al llarg d'un any. L'aparició en el mapa polític de Ciutadans i Podem semblava que provocaria una autèntica tamborinada a les Corts. Però en poques setmanes -des que Rajoy ha renovat la presidència- els ciutadans es poden adonar que tot continua igual.
Pablo Iglesias havia aixecat molta expectació als mitjans de comunicació. Semblava que arribava un salvador de la pàtria que denunciaria a tort i a dret els corruptes i que la seva trajectòria seria dominada per la transparència. Però a poc a poc, i envoltat de casos foscos com els de Monedero i les seves minutes procedents de Veneçuela, Errejón i el seu pas invisible per la universitat i d'Echenique amb el seu assistent que pagava en negre, el líder de l'esquerra radical ha anat perdent pistonada. I quan s'ha vist obligat a intervenir en crisis internes com les de Madrid i Euskadi ha actuat sota els barems de la vella política, aquella que titllava només fa uns mesos de casta rància i casposa.
Des del punt de vista parlamentari, l'inici dels diputats de Podem ha estat decebedor. Ni iniciatives, ni propostes engrescadores. Això sí, actituds provocadores polèmiques per poder sortir a La Sexta i fer bullir l'olla. Una formació d'aquestes característiques no fa nosa, però no aporta res de nou i engrescador. Els seus dirigents resten molt bé al darrere de les pancartes i en manifestacions, però quan es tracta de defensar un projecte des del parlamentarisme pateixen uns grans dèficits.
Finalment, Pablo Iglesias i els seus han estat els millors aliats de Mariano Rajoy. Han repetit el mateix paper que fa unes quantes legislatures protagonitzà Anguita, que preferí pactar amb Aznar abans que amb Felipe González. La pinça de l'exalcalde de Còrdova fou decisiva per foragitar el PSOE del Govern espanyol. Podem no va voler Sánchez com a president i preferí anar a unes altres eleccions on pensava millorar resultats al costat d'Izquierda Unida, però el fracàs fou monumental.
A l'altra banda de l'hemicicle se situen els representants de Ciutadans. Malgrat els esforços que van fer per afavorir la formació d'un govern primer amb el PSOE i més tard amb el PP, avui se situen en una posició complementària i el mateix Montoro ja ha dit que el seu objectiu és arribar a acords amb els socialistes atès que sumen plegats majoria parlamentària. La pèrdua d'influència del partit taronja ha coincidit amb problemes interns on es posa en dubte el lideratge d'Albert Rivera. L'eurodiputada Punset li reclama més democràcia interna quan Ciutadans volia ser un exemple d'una nova cultura política, molt allunyada del PSOE i el PP i al final el seu taranà és exactament el mateix que el dels seus oponents. Ara tenen una patata calenta a Múrcia i veurem com la resolen. No ho tenen fàcil i menys quan les posicions centristes a l'Estat espanyol sempre han estat difícils de defensar. Des de molts sectors del partit critiquen el paper d'Arrimadas a Catalunya, que és una de les dones de confiança de Rivera. Li demanen mà dura contra el nacionalisme i contra la llengua catalana. Hi ha algun brot de populisme molt preocupant i que fa difícil veure aquesta formació política com una autèntica alternativa de govern.
En definitiva, sense novetat a les Corts. PSOE i PP ja s'asseuen a la taula, ja enceten els primers pactes i en públic es critiquen. És evident que a uns i altres els interessa ratificar el bipartidisme sense fer massa fressa. Allò que no comptaven és amb la col·laboració indirecta de Ciutadans i Podem, que no sembla que en el futur els puguin fer pessigolles, malgrat que avui els socialistes pateixin una greu crisi d'identitat.
