Si no recordo malament, aquesta no és la primera vegada que qüestiono l'objectivitat de la famosa guia vermella. Però tant és, perquè ells tampoc no fan massa esforços per explicar-nos gaires novetats al seu «catàleg» anual de recomanacions gastronòmiques. Sobretot perquè insisteixen amb la seva proverbial gasiveria a l'hora de reconèixer els mèrits als fogons fora de les seves contrades. L'excepció és Tòquio, l'únic «territori» que cobreix a Orient i que els deu semblar prou lluny i prou diferent culinàriament parlant, com per no témer que pugui fer ombra a les excel·lències la seva «estimada» cuina gal·la.
Aquest any, hi havia raonables expectatives que la cuina gironina pogués reeixir. Almenys així ho semblava indicar el fet que els mateixos germans Roca s'haguessin ofert per organitzar la gala de presentació de la nova edició de la «bíblia» dels gurmets d'arreu. Però han tornat a decebre, com ja va constatar el company Alfons Petit al seu relat de la gala de fa dues setmanes. Només al meu entorn personal, crec que ja era hora que en Paco Pérez hagués rebut la tercera estrella per premiar l'extraordinari esforç que fa al seu Miramar de Llançà. També penso que a Javier Cabrera d'Els Brancs li hauria d'haver «caigut» la segona i que en Mateu Casañas, Oriol Castro i Eduard Xatruch fa temps que mereixen una estrella per al seu Compartir de Cadaqués així com una segona per al Disfrutar de Barcelona. En lloc de tot això, han atorgat una (altra) tercera estrella (ben merescuda, sense cap mena de dubte) a l'equip format pel basc Martín Berasategui i l'italià Paolo Casagrande al restaurant Lasarte de Barcelona.
És cert que no es fàcil diferenciar els millors d'entre els més bons. Però a pesar del fet que a molta gent simplement li rellisca el tema, com al company i amic Albert Soler, que no desaprofita mai una ocasió per carregar contra l'alta cuina mentre digereix un (altrament excel·lent) burger del König, el nombre dels addictes a les excel·lències culinàries creix dia rere dia. De totes formes, no és aquest el tema.
La pregunta és per què la guia Michelin, que hores d'ara és una empresa global, insisteix a protegir el seu territori d'origen com si fos un gerro xinès que ningú no sap on posar. Perquè la veritat és que els millors anys de la cuina francesa pertanyen al passat. Les seves receptes, farcides de cremes, nates i mantegues, estan àmpliament superades per cuines molt més saludables i igualment agradables al paladar (Perú, Itàlia, País Basc, Catalunya). Res explica que el 2016, a França 25 restaurants hagin merescut les 3 estrelles i a Itàlia o Espanya només 8/7.
