A la pregunta: «déu existeix?» algunes persones responen: «no ho crec, però m´agradaria». A molts els passa el mateix amb la independència. Els crítics atribueixen al procés un risc de frustració general si no arriba a port. Milions de persones hi estan engrescades; si al final no passés res, la decepció seria brutal? Potser no, a la vista de l´estudi anual que elabora l´Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) de la Universitat de Barcelona, segons el qual la majoria de votants sobiranistes ja es fan les pagues que el procés no els conduirà a Ítaca.
Concretant: nou de cada deu votants de Junts pel Sí i la CUP anirien a votar que sí el dia del referèndum, i tres de cada quatre voldrien que el procés sobiranista acabés amb la independència. Però només un de cada tres creu que serà així, que el procés aconseguirà efectivament aquest resultat. Una xifra similar creu que acabarà en un acord amb l´Estat per aconseguir més finançament i més autogovern. I un de cada sis pensa que el procés serà abandonat amb les mans buides.
És a dir: si el referèndum se celebra, els votants sobiranistes aniran alegrement a les urnes amb la papereta del sí a la mà, però si no se celebra, o si se celebra però no porta la independència, molts pensen que no haurà estat cap fracàs si el resultat final són més diners per a la Generalitat i que la deixin una mica més tranquil·la amb els conflictes de competències.
Això sí: la tercera part de votants sobiranistes convençuts que la independència és inevitable, i a l´abast, patiran una veritable frustració si el somni no es fa realitat. No s´han de menystenir, perquè és gent potencialment molt activa, però el cert és que suposen menys de la sisena part del conjunt dels enquestats.
La frustració generalitzada només arribarà si al final de tot plegat no s´ha aconseguit ni tan sols una millora del finançament i la signatura d´un tractat de pau jurídica. Si el procés s´abandona sense cap resultat positiu, el sobiranisme pot agafar una depressió de cavall.
Una altra qüestió, gens menor, és com es repartirien les culpes si s´arriba al fracàs absolut i sense premi de consolació. Madrid seria assenyalada, naturalment, però quanta responsabilitat atribuiríem als líders sobiranistes per la seva estratègia del tot o res? Molts dels que ara els animen a no afluixar i a prendre una actitud desafiant i postautonòmica, com si la desconnexió estigués consumada, xiularien a l´hora de gestionar un fracàs.
