a sigui de manera soterrada o a cel obert, hi ha una qüestió històrica en què hi ha acord generalitzat a Espanya. Potser és de les poques coses que concita més avinença en els plantejaments espanyols de qualsevol mena: l'autèntic, el més greu problema que té Espanya, es diu Catalunya. I també és generalitzada la resposta popular a la situació creada pel problema: Espanya és una («grande y libre», afegeixo jo per arrodonir el seu pensament), i cap comunitat no pot tenir privilegis sobre les altres. Punt final. Curiosament, ningú discuteix a Euskadi el privilegi del concert econòmic, fruit d'una interpretació històrica que tampoc aleshores van concedir a Catalunya, per més drets històrics que tingués per exigir un estatus de relació especial amb Espanya. Però deixem això, no fos que prenguéssim mal. Més encara, vull dir.
El fet real és que som un problema. Però no podem fer res per arreglar-ho, excepte una cosa. La de sempre: pagar i callar. Perquè a Espanya, molt parlar ara de reforma constitucional, molt de rotllo (ara), molt de soroll, però poca activitat neuronal per afrontar la situació. Perquè Espanya no té cap, cap intenció d'aplicar altra solució que no sigui la seva. De la nostra, que ens preguntin què volem fer -i ser- nosaltres, res de res. Fins i tot, en el súmmum del cinisme, el president d'Espanya diu que abans de parlar de reforma s'ha de saber quina es vol fer i fins on s'ha de fer. I ja sabem fins on arribaran ells. Per això, diu, val més no començar. La llàstima és que el camí encetat aquí no duu tampoc enlloc. La solució de Catalunya no s'ha de buscar a Madrid, sinó a Brussel·les, i amb un 47,8% dels vots no arribarem ni a Perpinyà.
