Vaig conèixer l'Alfons Quintà quan ell era director del diari El Observador, on un servidor col·laborava en el suplement dominical (Gastronomia) i amb articles d'opinió setmanals. Un muntatge de Pujol i el seu vàlid Prenafeta, que aquí ja varen proclamar urbi et orbi el seu lladronici: un cop tancat el diari, com altres col·laboradors, no vaig cobrar res, ni havia cobrat mai, car deien que més endavant tot serien flors, violes i calers. I no estava pas al diari de forma volguda: s'esqueia que jo era col·laborador de la revista Set Dies, propietat de Xavier Domingo, i va vendre aquesta capçalera -amb la seva secció de gastronomia, que un servidor atenia- i, per tant, vaig passar amb tot el paquet a El Observador. En aquells moments jo col·laborava a La Vanguardia amb dues pàgines setmanals de gastronomia en colors, i pel fet de ser el diari d'algú que havia jurat que el publicaria fins que el comte de Godó passés captant davant de casa seva, em varen fer fora de cop. Per cert, vaig sentir dir una dia a Vicent Sanchis que ell, que va ser director després d'en Quintà, va pagar alguns col·laboradors de la seva butxaca, cosa que no va ser el meu cas.
Amb tot, el 2006, quan Alfons Quintà es va incorporar com a opinador al Diari de Girona, vaig escriure això: «D'entrada, un consell que em sabran agrair: no deixin de llegir la 'Guspira' d'Alfons Quintà, que forma part de l'escàs i selecte grup de periodistes o opinadors de tarannà lliure, no deutors del papanatisme pseudoprogre afecte a la major part dels representants del ram». En aquest article em referia a la Llei de Memòria Històrica tal com l'entenia ICV, que era un despropòsit, cosa que en Quintà denunciava...
Però les coses evolucionen, i el periodista que alguns deien que era de la CIA va anar fent una deriva fins que al final semblava que el feien membre emèrit del CNI. La premsa de Barcelona, majoritàriament, el va condemnar a l'ostracisme, després d'haver tocat el cel com a director de dos diaris, tertulià de ràdio i TV3 i primer director de TV3, justament a l'època de Jordi Pujol. De mica en mica l'Alfons Quintà -altrament un periodista molt ben documentat, i amb fonts contrastades- va anar derivant cap a un sectarisme tòxic, basat a desacreditar els polítics i partits catalans, el govern de la Generalitat i les seves obres, com el sistema de Sanitat o la seguretat. Les seves cròniques verinoses, que com el mateix director del diari ha dit havien originat alguna incomoditat, realment ja es feien il·legibles. Resta, no obstant això, una primera part de periodisme inquisitiu, que és el que hauríem de recordar, fins i tot per sobre de misèries personals -i que per a molts, entre els quals em compto, ha estat una sorpresa- de la seva faceta de presumpte maltractador, un maltractament acabat amb assassinat. Com diuen les àvies sàvies, «no hi ha un pam de net».
