Sopar amb el president

02.01.2017 | 10:34

El passat mes de desembre, juntament amb un bon grup de persones nascudes en ­terres gironines, vaig tenir l´oportunitat de sopar i fer tertúlia amb el president M. H. Carles Puigdemont. El vaig trobar relaxat, segur i dreturer. Entre gironins, sabia que jugava a casa. En aquests sopars sempre es dóna la paraula al convidat perquè faci el raonament que vulgui abans de ser bombardejat amb tota mena de preguntes pels assistents, que érem més d´una trentena. Ell va voler parlar de quatre punts: 1r) «Catalunya és una economia molt dinàmica, sòlida i robusta». 2n) «En el moment en què ens trobem, el relat centralista és que el procés espanta les inversions, però això és rotundament fals». «A fora saben perfectament que el nostre país es viable, però volen saber quina Catalunya es projecta de cara a la ciutadania, quin teixit social crearem, si serem un país il·lusionant i, vist tot un entorn favorable, si valdrà la pena invertir-hi. Els sorprenen i valoren les nostres mobilitzacions pacífiques de l´11 de setembre i, en comptes d´alarmar-se pel nostre procés, despertem un interès enorme». 3r) «Cal posar en valor l´estabilitat del govern català, sòlid amb majoria parlamentària independentista, enfront de la inestabilitat que ha passat el Govern espanyol, amb la divisió del PSOE i la defenestració de Pedro Sánchez, només per haver insinuat que potser es podia parlar amb els catalans». Per al president el relat unionista que interessa és dir que depenem dels antisistema de la CUP, però la col·laboració lleial no implica uniformitat de pensament. 4t) Aquest el podria resumir amb una expressió que vaig trobar tan graciosa com encertada: «L´operació diàleg tracta de fer-nos quedar a nosaltres com els ­barrufets rondinaires.» Per al president, davant de la situació actual, el PP, sentint-se en minoria, ha posat en marxa l´«operació diàleg», amb Millo a la Delegació del govern, Sáenz de Santamaria anant i venint de Catalunya i les convocatòries del Consell de Política Fiscal i Financera, amb dos anys i escaig de retard, i fins i tot la trobada de presidents. En paral·lel, s´ha vist quin tracte els han merescut la presidenta del Parlament, el conseller Homs o el jutge Vidal. El diàleg, ve a dir, per a ells, sempre és monòleg. Ara bé, hi ha tanta experiència de pactes incomplerts, de lleialtats traïdes –addueix–, que ara no ens deixarem enganyar més. «Per això exigim un tracte bilateral. Catalunya no és cap autonomia de règim comú». Per al president, Madrid ha d´entendre que, des de la darrera conferència de Presidents de l´any 2012 (i se n´hauria d´haver fet una cada any!), les coses han canviat molt. Llavors el president Mas va anar a Madrid amb 14 diputats elegits amb llistes independents sobre 135. Ara hi aniríem amb 72, la majoria. Només si li ofereixen un tracte bilateral pensa assistir a la reunió de Madrid.

Acabada la seva intervenció, els contertulians van disparar les seves preguntes. «Cal sumar per la base», li argumenten. El president recorda la seva recent entrevista amb Buenafuente en un barri i mercat perifèric. Per a ell, la gent que se sent espanyola no ha pas de canviar d´identitat. El que ha de percebre és que l´estat català l´ajudarà més que mai, que està al seu costat i no en contra, com ara percebem l´Estat espanyol. A una persona del Consell català del moviment europeu li respon: «Al món no li agrada que demanem la independència, ara. Ves què han de dir. Però, per a nosaltres, ja és molt interessant que la UE no s´hagi posicionat en contra». Per a ell, si votem una bona part de catalans, què faran? Si anem a votar un 50% i surt que sí en un 55%, com a Montenegro..., què? Doncs, França i Alemanya s´hauran de reunir. «Ara, però, encara no ha arribat aquest moment», assegura; «ara no demanem el reconeixement, sinó el coneixement del nostre cas. I el fet que no puguem votar posa molt nervioses les cancelleries. ...» Un altre tertulià exposa: «Potser caldria respondre al seu canvi de tàctica amb un canvi nostre dient-los que tenim tantes ganes de votar que ho podem fer tots; per tant, que votin els espanyols, també». Puigdemont respon que això, que abans admetien com a argument en contra nostra, ara ja no ho posen damunt la taula perquè s´adonen que votant tots sabríem quin resultat surt a Catalunya. Per a ells és un parany. «Ara, si ho permeten, fantàstic! Ho hauríem d´aprofitar».

Servidor li va fer cinc preguntes, advertint-li abans que alguns dies, abans d´anar a dormir, per saber què deien els enemics, em posava un xute de 13TV: 1) Diuen que no s´entén amb Mas i Junqueras; 2) Pedro Sánchez no s´adonà que, sense línies vermelles i pactant amb Catalunya, avui podria ser president del govern? 3) No caldria donar arguments sobre la singularitat de Catalunya perquè Madrid els emprés davant de les altres autonomies? Nosaltres no sortim de la Constitució: vam tenir Generalitat molt abans; 4) Què se n´ha fet dels famosos 46 punts pendents amb què vam estendre la mà?; 5) La pregunta del milió: diuen que vostè és un home fiable, molt implicat en el procés, però poc home de partit, perquè no es compromet en el lideratge de futur del PDECat.

El president, que ha pres apunts, em respon amablement, m´aconsella que m´estalviï informacions tòxiques i m´exhorta a llegir el llibre de Marc Argemí Ballbé, Rumors en guerra. «Amb toxicitat s´aconsegueix que ara jo li hagi de parlar de Junqueras, amb qui m´entenc perfectament, o del president Mas, que necessito al meu costat i li vaig pregar d´estar proper. Deixem-ho». Quant a Pedro Sánchez, ens explica que va tenir una llarga conversa amb ell i que semblava entendre les coses, però que al final li va confessar que no podia dinamitar la sobirania nacional. Algun contertulià es posa a la conversa: «El tema és aquest. No volen un tracte de tu a tu, perquè saben que seria un reconeixement implícit de la nostra sobirania. I, per a ells, n´hi ha una i prou, de sobirania: la seva». Tot seguit opina que a Madrid ho saben perfectament, que no venim de la Constitució. «Per això m´agrada de presentar-me com el 130è president de la Generalitat de Catalunya». «Una institució que ve de 1359, amb un primer president, bisbe de Girona, Berenguer de Cruïlles», rebla el clau un altre contertulià. Dels famosos 46 punts, vol subratllar que no són cap carta als Reis ni cap cistella de peticions. Són incompliments, vulneracions de lleis i acords, coses pactades d´obligat compliment. A l´hora de respondre la pregunta del milió, s´hi posa bé. Es considera militant del partit des de 1983, un militant sui generis, perquè era independentista quan el partit no ho era, tan fidel com poc disciplinat. «Això ho sabia el president quan em va cridar el passat gener i ho sap el partit». «Sempre ha declarat que no vol cap càrrec orgànic dins el partit», assegura un contertulià. «Tinc 54 anys, vull viure a Girona, tinc fills, miro d´anar a dormir a Girona sempre que puc. Ho aguanto bé, ajudaré tant com pugui en el que calgui, però és una situació que no és gens modèlica. Només seguiria en cas de no poder dur a terme l´encàrrec del poble de Catalunya». Aquesta ­sinceritat fou contestada amb tristesa per algun present, perquè no és fàcil construir un líder, ara que calen lideratges, se li digué. I aquesta resposta planà damunt la resta de la tertúlia.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema