La religió, metafísica deL poble rus

06.01.2017 | 07:28

Vladímir Putin, que sens dubte seria un lleial votant de Donald Trump, pel seu odi a Hillary Clinton, acaba de celebrar el Dia de la Unitat de Rússia beneint una escultura –17 metres en bronze– del príncep Vladímir, aquell que en l'any 988, en anar a casar-se amb Ana Porfirogéneta, princesa grega, i sent pagà amb centenars de concubines i diverses esposes, va decidir rebre el bateig cristià al riu Dniéper i tornar a Kíev amb el programa de demolir tot monument no d'acord amb la fe recentment adoptada i aixecar en el seu lloc grans temples que iniciessin la cristianització de Rússia.

Des de llavors, Kíev ha estat tinguda com a bressol d'una Rússia creient sota la influència de Bizanci, llavors ja molt allunyada de Roma. De fet, poques dècades després, el 1054, el Papa i el Patriarca grec es van excomunicar mútuament, cosa que va produir que l'Església russa mai fos filla de Roma. El 1067 els otomans van iniciar el seu banquet de l'Imperi Bizantí, fins a conquistar finalment Constantinoble el 1453. En conseqüència, a Rússia va sorgir un nou eslògan: «Dos Romes han caigut, però la tercera segueix en peu. I no n'hi haurà una quarta perquè ningú podrà reemplaçar el tsarisme cristià».

Un «tsarisme cristià» que Putin s'ha col·locat sobre la seva dura pell d'exagent del KGB com si fos un vestit a mida. I de la mateixa manera que en la tradició bizantina el Tron i l'Altar es trobaven estretament vinculats, el president rus no perd un segon per fer-se abraçades amb el patriarca Kirill, de l'Església ortodoxa, el qual evoca el príncep Vladímir –de fet, és Sant Vladímir el Gran– com aquell que va escollir amb encert «la veritat» del cristianisme davant les restants creences que ja circulaven per la Rússia del primer mil·lenni.

Vegem: si un Papa de Roma insistís que el catolicisme és la mateixa «veritat» enfront de tots els errors de les diverses creences, cremaria immediatament a la plaça pública (Benet XVI s'atrevia a dir-ho, però Francisco mai ho farà). Doncs bé, l'autoritatiu discurs d'un patriarca ortodox rus serà sempre més dur que el d'un pontífex catòlic, però Occident l'ignorarà completament. En aquest sentit, el cap de l'Església catòlica segueix comptant amb el primat de la rellevància pública.

Però tornem a Putin, un mestre de la barreja. Va començar a avorrir Hilary Clinton quan aquesta, com a secretària d'Estat, va reclamar transparència al president rus després de la maniobra amb la qual el 2008 va passar a ser primer ministre per poder presentar-se el 2011 a un tercer mandat presidencial. Un altre capítol conflictiu va ser el de la invasió russa de Crimea, moment en què Clinton va acusar Putin de hitlerisme. Finalment, la guerra de Síria ha proporcionat les més recents topades amb la candidata demòcrata a la presidència dels EUA. De rebot, s'ha creat un triangle inquietant entre Putin, Bashar al-Assad i Donald Trump. Una relació transitiva en la qual el candidat republicà anima Rússia a hackejar les comunicacions del Partit Demòcrata, mentre que Putin dóna suport al mandatari sirià i aquest afirma que «Putin és l'únic defensor del cristianisme» amb què pot parlar.

Resulta també inquietant que una part majoritària del tradicionalisme i de la conservació catòlica hagi establert simpaties amb Putin pel seu discurs cristià i les seves posicions en moral pública. La veritat és que qualsevol al·locució del president rus conté afirmacions com aquesta: «Podem veure com molts països euroatlàntics estan rebutjant les seves arrels, els valors cristians, que constitueixen la base de la civilització occidental. Ells estan incomplint els principis morals i la seva identitat tradicional: nacional, cultural, religiosa i fins i tot sexual. Van posar en pràctica polítiques que igualen les famílies amb les famílies LGBT (lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals); la fe en Déu és igual a la fe en Satanàs.

Cal advertir que Putin parla de la zona «euroatlàntica», ja que en el seu esquema, que li ha inspirat el pensador rus Alexander Dugin (anomenat «el Rasputín de Putin»), hi ha dos mons: el «poder de la mar» el d'EUA i els seus aliats occidentals; i el «poder de la terra», sota la guia de Rússia a la nova Euràsia, o nova «ruta de la seda». Per Dugin, l'imperi atlantista és el «regnat de l'anticrist», que només aconseguirà vèncer la «tercera i definitiva Roma».

Però per la part de l'Església ortodoxa cristiana existeixen també unes bases per deixar-se grapejar tant per Putin (cosa que el Vaticà tallaria immediatament davant el setge de qualsevol poder civil, a excepció de la simpatia que Joan Pau II sentia pels EUA, el qual es va demostrar amb tres presidents agenollats davant el seu fèretre).

L'Església ortodoxa i la seva teologia pivoten sobre un patriarcalisme i una autoritat asfixiant (allò que tant es critica al catolicisme a Europa és una petitesa comparat amb les esglésies orientals). A més, el pensament teològic ortodox es basa en l'experiència de Déu, el culte diví i la vida ascètica. La resta, com la moral pública o el que el catolicisme diu la Doctrina Social de l'Església, són irrellevants o són mera «mundanització», el terme que la teologia ortodoxa utilitza per qualificar la teologia occidental, tant l'escolàstica catòlica com la protestant, bé sigui liberal o conservadora. En conseqüència, la teologia occidental ha esdevingut «logicocràcia» i racionalisme, o en «eticocràcia». Amb tals vímets, s'ha forjat un «nacionalortodoxisme» sota paràmetres similars al que va ser, salvant les distàncies, el «nacionalcatolicisme» espanyol del franquisme. Així, en un país en què floreix la corrupció, però d'economia minvant i de població que es redueix en un milió d'habitants per any, el president Putin ha redescobert com subministrar de nou l'opi del poble. És més: si la religió és la metafísica del poble, pot ser també la bastida de la tercera Roma.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema