Els inicis d´un any nou són proclius, és ben sabut, a la formulació de desitjos i de bons propòsits. Ho fem, és clar, contra tota esperança, perquè la realitat que ens envolta no és precisament falaguera. Continuen les guerres de l´Orient Mitjà, continua la crisi dels refugiats, el projecte europeu fa més aigües que mai i la futura entesa Trump-Putin ens fa més por que una pedregada. Entre nosaltres, la represa de l´economia avança amb una lentitud exasperant, les xifres de la pobresa i de l´atur a penes es belluguen, els treballadors han perdut bona part de les seves conquestes històriques i els nostres joves o bé no troben feina amb condicions o bé han d´emigrar cap a l´estranger. Realment, aquest 2017 no pot dir-se pas que vingui al món carregat amb gaires dosis d´optimisme.
En un terreny polític molt més proper, hem estrenat de bell nou un altre govern del Partit Popular, la gent de Podem es dessagna en lluites intestines i el PSOE no sols no promet signes de recuperació, sinó que sembla xifrar la seva esperança en un nou lideratge que tampoc no augura res de bo. La vida política llisca cada vegada més per una escandalosa pèrdua de vigor del sistema democràtic i la crisi del pacte constitucional de 1978 mostra més fissures que mai. A Catalunya, finalment, no s´endevinen perspectives de millora a curt termini en cap dels fronts que tenim oberts fa tant de temps: ni en el finançament que ens estrangula, ni en les inversions públiques que necessitem, ni en el reconeixement de la nostra identitat.
I, tanmateix, és una obligació de tots nosaltres esperar contra tota esperança, contribuir en la nostra mesura més modesta a fer que algunes coses canviïn. Col·lectivament, un gran contingent dels ciutadans d´aquest país xifra les seves expectatives en la il·lusió d´un nou estat que pogués abolir, per la seva mera existència i per la dinàmica que engendraria, una bona part dels colls d´ampolla que entrebanquen la nostra marxa quotidiana. És una ruta que molts vam iniciar a desgrat de les incerteses que l´envolten, dels enemics i dels interrogants que l´encerclen ara mateix, quan abordem l´any d´un referèndum que encara no sabem com acabarà de ser. Mentrestant, es multipliquen els atacs i la persecució contra els nostres representants, i tenim amenaçats d´inhabilitació, entre d´altres, un antic president de la Generalitat i la presidenta del nostre Parlament. En aquest sentit, l´ofensiva de l´Estat és, no cal dir-ho, en tota regla.
Altres conciutadans nostres ens acusen d´il·lusos, de viure de falses esperances, de manca de realisme o d´infantilisme. No dic que no tinguin arguments per defensar-ho, però aquesta ha estat, sempre, la pluja d´improperis que han esgrimit els contraris a tota mena de progrés, de canvi, d´il·lusió col·lectiva. Ells, fins i tot els que s´anomenen progressistes, hi oposen conformitat, resignació, negativisme, fatalisme: no és un programa gaire engrescador, francament, i és difícil que algú pugui apuntar-se a una falta d´horitzons tan depriment i tan notòria. O encara fan una cosa pitjor: fan veure que pensen que és possible un referèndum acordat, una constitució més respectuosa, un programa federal, un finançament més just. Pensar que tal cosa pugui ser possible sí que és completament il·lusori, autènticament infantil.
Esperem, doncs, contra tota esperança, ens armem de paciència i d´enteresa i procurem ajustar el nostre somni a unes proporcions assequibles. Oferim a la gent un senyal de sortida del túnel que els altres no poden oferir. Ja és prou, en aquests temps tan poc optimistes que ara corren...
