«Running» s'escriu amb m de «molar»

14.01.2017 | 07:26

Fa molts anys que corro. Abans que s'estrenés Forrest Gump i tot, i sí, ja són una pila d'anys. Quan se'm va començar a acabar l'edat i sobretot la paciència amb els esports col·lectius (com més conec la gent més m'estimo el meu gos), córrer se'm va presentar com l'alternativa personal idònia per cultivar i assolir allò tan maco del mens sana in corpore sano. Amb el temps t'adones, a més, que córrer no és tan sols fer esport, sinó que va una mica més enllà; et posa a l'abast de la mà una mena d'auditoria mental, una vàlvula d'anàlisi i reflexió a tot tipus de ratllades, pensaments i emocions que et pul·lulen pel cap, algunes d'aquestes cabòries tan amagades en el subconscient que només afloren accelerant les passes al ritme de temes musicals icònics i motivacionals com el You're the best de Joe Esposito, el meravellós tema principal de Karate Kid. Sí, córrer sol significar fer un exercici d'introspecció i reflexió sobre tot allò que afecta o condiciona la nostra vida, xutar-se una necessària dosi de meditació, i fins i tot ajuda a prendre decisions i a controlar fòbies. En el meu cas, córrer m'ajuda a reprimir –ho confesso– els meus innats i creixents instints psicopàtics en relació amb certes conductes humanes. De fet n'hi ha dos que cada cop m'ho posen més difícil.

La primera és atendre a conductors que van més perduts que una gamba en un desert. No hi ha cosa que et talli més el ritme i que faci més ràbia que et parin, ja corris per una carretera o per un camí de carros, per demanar-te una adreça. Què els fa pensar que coneixes la zona? No ho entenc. Amb el temps he après a enviar-los a la merda. Amb amor.

La segona conducta que em supera és la del runner, aquest pintoresc personatge que sembla que corre però que en veritat fa running, que és una cosa una mica diferent. Fer running és córrer amb elegància, amb estil, amb savoir faire. Als runners se'ls pot identificar fàcilment gràcies a una de les seves particularitats més evidents: la seva vestimenta de retolador fluorescent. Un runner no pot practicar el running si no porta alguna peça de roba de color luminescent perquè l'objectiu primer del runner no és tan sols córrer i fer esport, sinó córrer per ser vist i projectar quantitats ingents d'atractiu. La discreció és una qualitat que no fa amb aquest tipus d'espècimen que, a més, defuig de xandalls de mercat o samarretes velles i esguerrades i sua perfum del bo. Seguint aquesta lògica, clar, els runners es mouen més aviat per àmbits i circuits urbans; és difícil veure un runner pel mig d'un camp o un bosc, perquè en aquests primitius paratges no hi ha qui pugui admirar els seus bells, gràcils i compassats moviments anaeròbics, perfectament sincronitzats amb els seus inalterables pentinats. Perquè el runner, amics, necessita un públic que l'admiri com l'obra d'art que és, perquè fer running és ser cool, fer running s'escriu amb M de «molar». I de «matar».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema