L'epidèmia de la solitud

15.01.2017 | 07:21

Divorci. Va ser la primera vegada a la vida en què vaig sentir la soledat. No tenia amics ni família, i estar sol em produïa certa vergonya, per estrany que sembli. Eludia festius i tota activitat que reunís les masses. Evitava les atraccions de les fires, un complot de les famílies per mostrar-se en la totalitat del seu grup, on abundaven parelles i famílies. Rebutjava anar a les barraques, que reunia les penyes de tot tipus. Evitava la rambla de la Llibertat i qualsevol carrer cèntric de Girona, pel que havia de dibuixar un estrany GPS de la vergonya pels carrerons foscos i les artèries menys transitades.

Tota la societat sembla aparellada, la gent «normal» no s'adona d'això, però en els espectacles, als restaurants, als llocs de vacances i en cada dia festiu, el món s'omple de parelles i famílies. Tots són dos, o més. Homosexuals o heteros, lletjos o guapos, pares amb els seus fills... Aquella supremacia de no-sols que fa oblidar, als solitaris, el patit amb família i parella, i tot el que van voler estar sols quan estaven amb ells.

Ho intentes camuflar. A la platja amb un llibre, en un bar amb una copa, a Facebook amb desenes d'amics. Per aquell temps era com si portés una fletxa vermella sobre el cap que assenyalava com de sol estava i que, creia, veien tots els altres. No ens adonem de l'expansió de la solitud en l'era moderna fins que ens quedem sols.

La solitud, per a molts, per a mi, era com un animal salvatge, que et tancava en una emboscada per sorpresa i et mantenia amb vida mentre et menjava els budells. La soledat dibuixava una tanca, amb la qual començava a tancar-te. No era el mateix quedar-te sol als vint anys, que als 45 o en la vellesa. Hi havia en ella cert mecanisme de culpa: si estem sols és perquè ho mereixem. La seva sola menció prometia malestar, tristesa i fracàs social. Després, com tot, t'hi acostumes.

Perquè la solitud va molt més enllà d'estar físicament sol. Segons la idea d'hiperconnexió de les xarxes socials, hauria d'haver emigrat d'aquest món. No obstant això una de cada tres persones se sent sola, segons un estudi de la Universitat de Chicago (2016). Consol de ximples pel mal de molts.

La generalització del sentiment de solitud és epidèmica. Marca del segle, sembla paradoxal que mentre la solitud sigui un dels caràcters més freqüents del nostre temps, produeixi vergonya. I que ens sentim sols encara que estiguem sempre tan suposadament acompanyats.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema