OPINIÓ

L'any de la xarnera

El president Puigdemont ha dit que l´any 2017 acaba un procés i comença una nova era per a Catalunya

22.01.2017 | 16:23

El president Puigdemont ha dit que l´any 2017 acaba un procés i comença una nova era per a Catalunya. En concret ha dit «L´era de la Catalunya lliure». L´expressió té un perfum entre deulofeunià i messiànic. Pensem en l´enfocament amb què l´apotecari Alexandre Deulofeu (l´Armentera 1903 – Figueres 1978) interpretava la Història, això és, a partir de cicles i règims pendulars de predicció matemàtica. I pensem en la funció hebrea del messies: invoca la independència i el reforç d´un subjecte col·lectiu que en un futur, s´assegura, caminarà pel món amb el cap ben alt.

El discurs puigdemonià pertany a la família de les proclames. Totes exhalen un aire de promesa i, per tant, impliquen un component de creença. I el mostrari va des del monòleg interior a l´arenga pública. Quan l´u de gener, tants fumadors es lleven, es miren al mirall i es diuen, ulls amb ulls, que per fi deixaran el tabac, la paraula donada té el matís del vot de confiança. Quan fa quinze anys (érem a la caminada contra l´eix Vic-Olot), el pitonís Joan Boada d´ICV va agafar el micròfon i va cridar «Bracons no es farà», no és que predigués el futur, és evident, sinó que donava veu a l´anhel de la congregació.

El punt flac de les prometences és que les han de dur a terme les persones. És clar, ens traiem el barret davant de l´obès que, posem per cas, un dia ens informa que farà règim i al cap d´un temps el veiem esvelt i feliç. Fem que sí, quan un polític estoic, després de molta parauleria pot vantar-se de complir un programa. La barriada que s´organitza per aconseguir millores, el petit equip de futbol que fa la proesa de pujar de categoria, qualsevol materialització de David contra Goliat, si anava precedida de proclames, ens congratula. Però les persones, en general són volàtils.

Els discursos agrumollen i dissenyen el futur, per com l´emparaulen, és a dir, per com el comprometen. Però després del discurs s´obre el compàs d´espera que porta dels mots als fets. I és aquí quan entra la volatilitat humana, i de carambola l´atzar. L´obès oblida la dieta, davant d´un fricandó fumejant, i l´equip local no puja de categoria, per culpa d´un àrbitre desafortunat. Una versió diu que Goliat esquiva el còdol de David, i llavors el vailet s´adona que Jehovà l´ha deixat sol.

En poc temps, Puigdemont ens ha acostumat a discursos hàbils. Menys messiànic que Mas, menys gris que Montilla, menys ocurrent que Maragall i menys moralista que Pujol, sol decantar-se per l´economia de llenguatge i per un nivell discursiu senzill i eficaç. Com si copiés el lema que dona la benvinguda al seu poble natal (Amer, un futur amb història), gens ambivalent, obvi fins i tot, genera imatges agradables. Ens ha promès que l´any 2017 és una xarnera. I això és tan cert com que avui diumenge, el dia que som balla entre ahir dissabte i demà dilluns.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema