La roba que ens posem

25.01.2017 | 07:22

Llegeixo en una entrevista a Carolina Her­rera, una de les dones més elegants del món, que el primer senyal de vellesa és intentar semblar més jove i no hi puc estar més d´acord. Veure algú de cinquanta anys vestit com algú de vint em produeix un no sé què desagradable, sobretot quan hi ha en joc el factor «aparentar». No sé si m´explico. Si un és cantant de rock i als setanta es passeja amb texans arrapats i jaquetes vermelles té sentit, no intenta enganyar ningú, és coherent: es manté l´elegància. El problema apareix quan el que es vesteix intenta amagar l´envelliment. Tinc tendència a patir vergonya aliena i ser testimoni d´aquest fenomen me la dispara irremeiablement. Veig de reüll una dona gran amb una faldilla de vint centímetres i penso no, si us plau, no m´ho facis, això. Els homes que passen els quaranta i es posen texans esparracats per fer saber al mercat de vint que encara són joves em produeixen desassossec. Que cadascú es posi el que vulgui, em direu. I tant! Però estaria bé que algú els fes saber que produeixen justament l´efecte contrari al que busquen. Perquè sembla mentida però un home de quaranta anys –esplèndid, jove, i tant!, guapàs, atractiu fins a l´infinit–, si es posa uns texans esparracats per semblar jove, oh paradoxa, semblarà vell. Igual com una dona gran atractiva i guapa i meravellosa si es posa una faldilla de vint centímetres. És la sensació d´estar fora de lloc, que hi ha alguna cosa que no encaixa. Molt diferent però a la vegada semblant és la impressió que fan les nenes petites maquillades i vestides sexis per fer l´espectacle de final de curs: no, si us plau, hi ha alguna cosa que no va. Una nena de deu anys amb rímel i llavis vermells no funciona. Que algú la desmaquilli immediatament.

Parlo de l´edat però segurament és un fenomen encara més ampli, el del desfasament entre el que som i la roba que ens posem. Un exemple molt clar és el dels casaments: exèrcits de dones amb vestits, pameles, microbosses i sabates de taló d´un pam que no s´haurien posat mai de la vida si no haguessin tingut un casament, cosa que crea un efecte disfressa que, tornem-hi, em produeix aquesta vergonya aliena que em persegueix: no, si us plau, traieu-vos les sabates, cremeu les pameles, no ho puc suportar. O els que es disfressen de hippies (no tots els hippies van disfressats, atenció!) o d´executius agressius. No hi ha res que em trenqui més el cor que veure algú que s´ha vestit sexy però no se sent sexy: fa una sensació desoladora –i no té res a veure amb la bellesa, això és igual.

Sigui com sigui, vestir-se és tota una declaració d´intencions, a vegades és difícil i, a més a més, no ens en podem escapar. Hi ha persones que se saben vestir des del dia que neixen, com si els hagués tocat una vareta màgica. A d´altres els costa trobar el seu estil i experimenten. Veure com un amic o un company de feina experimenta és divertit i commovedor. Però hem de tenir compassió, perquè de vestir-se no se n´escapa ningú i tots fem el que podem (els dels texans esparracats, també!).

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema