Vaig conèixer Santiago Vidal ja fa molts anys mentre seguia el judici del cas Turisme i vaig coincidir-hi als passadissos de l'Audiència de Barcelona en alguna altra ocasió. Una de les coses que més sorprenia d'ell era que no tenia cap inconvenient a parlar amb els periodistes obertament. Nosaltres no estem acostumats que els jutges parlin. No ho solen fer i, si es decideixen, normalment escullen llocs discrets on ningú pugui pensar que traeixen no sé quina clau de confidencialitat. En fi, tampoc hi estan obligats i tothom tria la forma com vol fer les coses. Però Vidal era diferent. Apareixia al vestíbul dels jutjats i en pocs segons quedava envoltat de reporters que volíem notícies fresques. I ens les donava. Això ja ens hauria d'haver fet sospitar que no el movia la transparència, sinó més aviat un interès personalíssim per figurar. ERC el va triar com a senador i es va equivocar, o no, però la immensa patinada de l'exjutge i exsenador portarà cua durant temps. Potser és el que vol Esquerra, no ho sé. Parlant de patinades, una altre càrrec escollit per ERC, el conseller de Salut, Antoni Comín, també s'ha lluït aquesta setmana. Per no voler dir res del malaurat cas de la nena morta a l'hospital de Blanes, s'ha cobert de glòria. I no una, sinó diverses vegades. Amb Comín, ERC no tindrà tanta sort. El conseller no dimitirà fàcilment i continuarà patinant.
