Tornar al passat

29.01.2017 | 06:30

Una de les experiències decisives és afrontar la pèrdua de facultats, el contrast entre les expectatives i les possibilitats, la consciència del desencaix entre el temps personal i el temps històric. Sovint ­recorrem a una superficialitat alimentada mediàticament que permet d´esquivar les ferides més profundes de la nostàlgia i el desencís. Cercant de distreure la nostra consciència esdevenim menys lúcids i al capdavall la solitud ens acaba confrontant amb la nuesa del mirall, davant del qual ens revoltem, ens deprimim o fugim. Si, d´una banda, les aspiracions es fan cada cop més irrealitzables, de l´altra, l´acceleració dels canvis ens empenyen lluny dels corrents principals de la societat i sorgeix la temptació de l´aïllament i la misantropia.
Amb aquestes impressions et va deixant la lectura de La ciutat de ningú, el darrer llibre d´Antoni Vidal Ferrando, una obra magistral que acredita d´una manera inequívoca la singularitat i la qualitat excepcional de la seva veu literària, amb una aposta ambiciosa que qüestiona amb intel·ligència i creativitat les convencions del gènere narratiu. La ciutat de ningú és un monòleg del fill desesperançat d´un falangista que des d´un present que se´ns fa ben proper («els Borbons sempre han pecat d´ingratitud i d´una immensa voracitat sexual», «m´entendreixen els gests humanitaris del pontífex nou», «hi ha una epidèmia de diplomats socials», «tothom vol ser europeu i ningú de casa seva»,...) fa inventari d´obsessions (alienígenes, búfals, la fascinació eròtica per la seva tia Olga,...). La successió de divagacions, sovint desendreçades, d´un personatge que té com a principals interlocutors el seu psiquiatre i el seu gat, incorpora la perspectiva crítica de l´autor, de vegades en clau d´humor, sempre des d´un humanisme que qüestiona la crueltat i que s´endinsa pels laberints de l´ànima amb subtilesa i sense oblidar la dimensió lírica. El qui s´identifica amb els guanyadors de la Guerra Civil («si els seus haguessin guanyat, el trenta-sis, tots parlaríem rus i saludaríem amb el puny estret»), es troba desubicat en una modernitat incompatible amb el franquisme.
Però, Vidal Ferrando no cau en la temptació de la caricatura de traços esquemàtics i sap retratar la complexitat d´un home conservador («el món ja no està per refinaments») i poruc, desorientat i commogut, que ha «caigut fulminat pel gruix d´un clar de lluna». Amb un llenguatge viu, expressiu i riquíssim, Vidal Ferrando dibuixa amb precisió una figura en penombra arrapada a la memòria («sempre torn al passat», «eren dies més sòlids, més rotunds») que des de l´ara percep que «el futur s´eternitza i té els llavis negres» i ens parla de la soledat «com un pou d´aigua negra».
Llegir Vidal Ferrando és una experiència perdurable, per la densitat de la seva mirada i per la sensibilitat que arreu ens sorprèn amb espurnes colpidores de saviesa, de bellesa i d´emoció. Us n´ofereixo un tast: «la ciència és una partida d´escacs amb el caos», «fa temps que els arbres ploren»,...

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema