En els països mediterranis la pluja sempre ha estat un bé escàs. Una bona ploguda en el moment indicat, pot solucionar la collita, l´anyada o, fins i tot, la vida. La pluja, generosa i brillant, sempre ha protagonitzat els somnis més humits dels pagesos i de tota la gent que viu dels recursos que dona la terra. Però el problema de la pluja no és només que no plogui el suficient, sinó que no plou sempre on ha de ploure, ni en la quantitat justa, ni, en tercera instància, a gust de tothom. Quan va bé per a l´hort, va malament per al gra, quan és més necessari que plogui a muntanya, al pla estan farts de l´aigua que desborda els rierols, o al revés. Això sense comptar amb les necessitats socials de cadascú. Demà que no plogui perquè és festa major, perquè es casa la filla o simplement perquè acabo de netejar el cotxe. Però el millor de la pluja, al nostre país, és que fa el que vol, sense demanar permisos, sense dictar lleis ni fer concessions. La pluja és l´anarquia personificada en un fet meteorològic. Aquesta imprevisibilitat de la pluja marca caràcter, som gent de precipitacions disperses. En altres països la pluja s´atén a uns horaris preestablerts i mai plou a fora d´hores. Un ja sap que ha de sortir de casa amb el paraigua a la mà i amb la gavardina cordada. Aquí, en canvi, pot passar de tot, i això ens fa ser més volubles, menys desvetllats i menys productius. Ens passem mitja vida mirant cap al cel amb recança, esperant comprendre els designis que ens proporcionarà el temps meteorològic, intentant esquivar els bassals de les voreres i, finalment, resant perquè la sequera no ens imposi restriccions.
