A principis del segle XX la burgesia de Barcelona anava marcant unes pautes tant al creixement de la ciutat com a les «maneres» dels ciutadans; es va introduir el concepte de les bones formes de comportament, allò que en el seu conjunt es deia urbanitat. En la difusió d'aquells nous conceptes va destacar una personalitat d'aquella Barcelona, el senyor baró de Terrades; ell dominava el diem-ne llibre del mestre i els preceptes d'urbanitat els anava propagant amb autoritat; uns ciutadans li eren fidels i es refiaven del seu guia, però d'altres no entraven al joc. Un dia va passar un fet inesperat: en plena funció del Gran Teatre del Liceu es va produir una avaria elèctrica amb total foscor a l'escenari i entre el públic; i en aquell moment -després de l'esglai, el silenci- es va sentir una forta veu: «I ara, què hem de fotre, senyor baró de Terrades?» Una pregunta ben mordaç, en un ambient tan emblemàtic.
Ja més cap aquí, a mig segle XX, una bona part de la ciutadania d'aquest país es va acostumar al programa de ràdio Consultorio de la señora Elena Francis, en què flotava sempre una pregunta. Es demanava consell sobre infidelitats comprovades o no, temes familiars de tot ordre i qüestions diverses. La consulta dels radioients s'acabava disparant una pregunta: «Señora Francis, qué debo hacer?» Aquell programa de ràdio es va mantenir durant 37 anys, molt significatius per poder afirmar ara que aquella bona gent que trucava a la ràdio tenia necessitat de fer preguntes. Després es va fer públic (oh, escàndol, aquell) que la senyora Elena Francis no havia existit mai i que el programa radiofònic el conduïa un noi de l'emissora. El cantant Joan Manuel Serrat, sempre atent a l'actualitat, va tenir un bon encert amb una seva cançó dedicada com a Carta pòstuma a Elena Francis, on li deia, amb benigna ironia, que «ara ens haurem d'espavilar» sense vostè, per saber quins són els nostres drets.
La història de les relacions humanes, tan llarga i ampla com la mateixa història del món, ens convenç de la necessitat de fer preguntes. I mai ningú tindrà totes les respostes a totes les qüestions que ens fan rumiar i ens fan estar pensatius, venir alegres o tristos, fer avançar la barca o enfondir les àncores on calgui. Aquella pregunta que va baixar del galliner del Gran Teatre del Liceu es devien clavar al cor del senyor Baró de Terrades perquè no hi havia resposta preparada, era un fatal imprevist, i aquell senyor era una autoritat normativa de la temuda urbanitat. I aquelles preguntes que s'adreçaven a la senyora Francis demostraven una inquietud o un malestar ben determinats, buscaven una certa tranquil·lització. Preguntes i preguntes hi ha hagut, i n'hi haurà, en una gamma vertaderament infinita. Potser en comú només tenen que una pregunta és una obertura,un pas, un respirador, fer accessible allò que està tancat.
Fer preguntes suposa, en principi, una actitud de senzillesa i franquesa. De confiança, també. Parlem de la vertadera pregunta, neta i directa; no pas de qüestionar, que seria discutir un punt controvertible. Preguntar és demanar una informació, esbrinar fets, desitjar el coneixement d'alguna cosa i adreçar-se a les fonts que poden rajar.
La ciutadania es fa preguntes sobre actuals circumstàncies i esdeveniments. La transparència informativa, la claredat de les respostes i la confiança que s'ha de generar han de ser exigències per a qui s'hagi d'explicar. Continuarem preguntant, amb el record, al fons, d'aquella senyora Francis que no va existir.
