El del Mediterrani. Una quimera mentre representi un guany per a Catalunya. Es prefereix ajornar-lo indefinidament i fer infraestructures de trens d'alta velocitat en l'erm espanyol, tot en vistes que la vida de tothom passi pel quilòmetre zero -Madrid. La capital del regne. Inclús es vol fer ressuscitar el túnel de Canfranch. Idea acabada i rematada. No hi ha cap aposta econòmica, sinó una dèria política. Reblar el clau d'antigues idees en les quals els francesos mai no hi han combregat. Catalunya, encara ara, continua massa a prop d'Europa. I això molesta. Volen allunyar el País Valencià de Catalunya. I el corredor Mediterrani acabarà a Galícia. Inversions estratosfèriques en TAV i altres trens de gran categoria, muntats amb crisi o sense. Rodalies de Catalunya sobreviu enteranyinada en les males pràctiques. Política ratonera i de baixa intensitat, la d'estrangular sense ofegar i promocionar la idea que els catalans, sense l'Estat espanyol, ratllem l'abisme del segon món. S'intenta però no funciona. Es prefereix ni menjar i deixar menjar. La lògica econòmica es retorça i s'utilitza a favor de la brama política que Catalunya no és mereix prosperar gràcies a les inversions de l'Estat. Tot ha de passar per Madrid. L'imperi de la llei. L'Estat recapta i utilitza els diners a partir de la vetusta idea que tot ha d'emanar del centre -vida radial. No és solament centralisme, sinó deliri. Estem al 2017 i es rescaten carreteres de la vora de la capital amb diners de tothom, s'inverteixen diners del corredor mediterrani en qüestions extraeconòmiques. I la via ampla? I la modernització d'Espanya? No s'acaba de veure enlloc. El pas del temps es contumaç i també llastimós. El corredor mediterrani fa segles que hauria d'existir. Des d'Andalusia fins a França hi hauria d'haver un fluir impressionant de mercaderies. No interessa si beneficia Catalunya. Quan a Espanya ha manat el PSOE, poca cosa hi ha fet, prefereix viure en un mar de plàstic i poder anar ràpid fins a Madrid que no pas modernitzar el territori. Els polítics estan més pendents que el Rei vengui armes i trens als seus homòlegs de l'Aràbia Saudita que no pas racionalitzar les rodalies de Catalunya. Gent pobra o de classe mitjana que utilitza els serveis públics sobretot per anar a la feina. Gent que es troba en la tessitura de patir cada dia «accidents», robades de coure i mil incidents que assenyalen un trist destí: si vius i treballes a Catalunya has d'acceptar l'indefugible atac de les catenàries, has de tenir paciència infinita i aguantar. Si fossis d'un altre lloc, potser no tindries la feina que tens però arribaries a l'hora. I així fins a l'infinit. El corredor mediterrani no és cap bestiesa, la bestiesa és la grapa política que ho enfanga tot. I mentrestant, paciència.
