Les enquestes i els resultats electorals diuen que la meitat de la població de Catalunya està a favor de la independència, però l'altra meitat no ho està. La primera té una representació clara i força ben articulada, liderada per gent d'aquí. La segona es tradueix en diferents grups que no s'entenen entre ells, que pengen de Madrid i sense cap líder definit. El resultat és que l'independentisme és socialment hegemònic i els contraris no poden evitar-ho. Sembla que finalment el govern del PP se n'ha adonat, i s'ha decidit a liderar des de Madrid la resposta antisobiranista. L'operació diàleg encarregada a la vicepresidenta va d'això. Entre altres mesures, Rajoy vol fer el pont a la Generalitat en les relacions amb el teixit econòmic i social català, i entendre's directament amb empreses, entitats i fins i tot ajuntaments.

Però aquestes converses no serviran de res si no donen fruit en forma de diners que arriben, inversions que es fan, subvencions que es perceben. L'estat haurà de gastar més a Catalunya. Llavors els sobiranistes diran que és fruit de la pressió de l'independentisme, però segons les enquestes, una gran part dels qui votarien independència estarien contents si de tot plegat en sortís una millora «regional» objectiva, especialment econòmica. Si aquesta és l'estratègia, el govern espanyol té una ocasió d'or amb el corredor mediterrani. Li resultarà molt difícil desautoritzar com a victimisme les queixes dels nacionalistes si el corredor no avança i mentrestant es destinen mil milions dels seus diners a un túnel de l'AVE a Madrid. En canvi, per no sortir de les infraestructures, fixin-se com s'ha esvaït la protesta general que existia entorn de l'aeroport del Prat des que no para de batre rècords de passatgers i augmenta el nombre de vols de llarga distància.

Naturalment, el gran problema és el finançament de la Generalitat, que presta serveis essencials com la sanitat, l'ensenyament, la dependència i la seguretat ciutadana, i que no pot fer-ho com caldria i segurament voldria si li manquen els recursos. Amb un Govern central que fes les paus amb empresaris i ajuntaments, i que no parés d'inaugurar obres a Catalunya, la Generalitat ho tindria més difícil per explicar les seves dificultats, i en canvi patiria el descrèdit de les insuficiències dels seus serveis. Al seu torn, al Govern espanyol no li resultarà complicat justificar que gasti diners a Catalunya si no són per a la Generalitat «separatista», sinó fins i tot en contra d'ella.