Diàleg, empatia i imaginació. Aquesta és la recepta que va prometre aplicar Soraya Sáez de Santamaria per abordar la qüestió catalana quan va prendre possessió del Ministeri d'Administracions Territorials, càrrec que li permet acumular tots els galons per liderar l'acció del govern d'Espanya en l'estratègia per fer front a l'independentisme. El diàleg -o la falta de diàleg- ha tornat a centrar la polèmica des que el delegat del govern a Catalunya, Enric Millo, va dir que s'estaven portant a terme reunions secretes a diferents nivells. A partir d'aquí hi ha hagut des de desmentiments categòrics de les dues parts -del govern de la Generalitat i del PP català-, posicions difícils d'interpretar -com la de Mariano Rajoy reconeixent que si les trobades són secretes no en parlaria- fins allò tan típic del jo ja ho sabia!, que va ser més o menys el que va dir el primer secretari del PSC, Miquel Iceta, donant per fet que els dos president s'han vist en secret. Es cregui a uns o els altres, el fet és que la foto que no s'ha pogut veure és la de la trobada que s'havia de produir entre Rajoy i Puigdemont. Si hem de valorar com ha anat evolucionant això de l'empatia, ho tenim més difícil perquè depèn de valoracions més subjectives. Però si entenem l'empatia com la voluntat de posar-se en el lloc de l'altre, no tenim cap dada que ens faci pensar que hi ha hagut avenços significatius. I finalment, la imaginació només ha arribat fins a adequar un despatx per a la vicepresidenta del Govern d'Espanya a la seu de la delegació a Catalunya. És veritat que Sáez de Santamaría ha augmentat el nombre de visites, sobretot a Barcelona, però també que el ministre que més cops hem sentit els últims mesos sobre el procés és Rafael Català, titular de Justícia. Ell sí que està demostrant voluntat i constància.
