A vegades pot més un grapat de cantants que una dotzena de ministres. Els mestres, els poetes, la gent comuna, arrabassada pel seu propi sentit de la justícia perquè no és prou cínica per deixar de buscar-la, poden canviar completament la política. Em refereixo a la manifestació de Barcelona del passat cap de setmana, un esdeveniment caldejat pels músics mestissos d'aquesta gran ciutat (la seva literatura, també ho és, de mestissa, almenys la bona) i per aquest himne, definitiu, que és el Mediterráneo de Joan Manuel Serrat (els que no entenen per què Bob Dylan té el Nobel poden ara reflexionar sobre la cançó perfecta, que sovint s'escriu amb línies tortes). Aquesta manifestació pels refugiats ha tingut ressò en totes les capitals europees. Més que a Madrid, és clar.

Al que anava. Hem passat uns quants anys de guerra indefinida i global contra el terrorisme que, naturalment, no és això i no s'atreveix a dir el seu nom. A vegades ens hem resistit a aquestes gestes bèl·liques i altres ens les hem empassat com si fossin una continuació de les primaveres àrabs: un lluminós adveniment de la democràcia patrocinat pels falconers del desert aràbic. Alguna cosa no casa, però mentrestant, de Líbia a l'Afganistan, no hi ha ni pau ni ordre, ni un simulacre que se'ls aproximi i nosaltres som els que ho vàrem posar tot de cap per avall. La ressaca d'aquestes guerres llança a les nostres platges els ofegats, com gaseles -amb una sempreviva a la gola.

La mani de Barcelona és important perquè va a contrapèl de les tendències europees al replegament i la desconfiança, al feixisme més o menys dissimulat (ni Berlusconi porta camisa bruna). Un sol país com el Canadà (perfectament homologable amb qualsevol país europeu) ha acollit més sirians que Itàlia, Espanya i França juntes. Només Alemanya destaca per la seva capacitat d'asil (i per ser un referent moral). Aquestes guerres són nostres perquè nosaltres vam triar a qui les van declarar i tot el poder (i la responsabilitat), en una democràcia, pertany a la gent.