En les darreries del segle XIX se celebraven vetllades amb ball en algunes de les grans mansions del carrer de Ciutadans, Sabateries Velles, ara Carreras Peralta, i Albereda. En aquells sumptuosos casals, amb amplis i acollidors salons, de la que ara anomenem Girona Vella, es reunien les amistats de les famílies que n´eren propietàries i residents. Les famílies de certa posició social i econòmica solien donar als seus fills una formació científica complementada amb estades en alguns països europeus. Generalment París o Londres eren el destí d´aquells joves que es preparaven per ocupar un lloc de responsabilitat en la societat, o en la direcció de les empreses familiars. Però consideraven que les filles no tenien necessitat d´altres estudis que no fossin els que proporcionaven una ornamentació i una distinció personal, tot encarat i dirigit a la preparació per un matrimoni d´acord amb la posició social de la respectiva família. I aquelles vetllades eren una part d´aquell procés per encarrilar el futur de les filles de casa bona. La música, les arts plàstiques, els idiomes, especialment el francès, o també l´art de l´agulla, constituïen l´educació d´aquelles senyoretes. Era normal en elles una suficient formació per poder interpretar algunes peces al piano; instrument que no faltava en cap d´aquells senyorials domicilis. El piano acompanyava la dansa d´aquelles escollides parelles.

Per aquells mateixos anys també existien sales de ball de caràcter públic totalment obert o limitat als associats a les entitats que en tenien la titularitat. L´Orfeón gerundense, el Liceo, l´Olimpo, Les Odalisques, tingueren un temps d´activitat amb una bona clientela de jovent de classe mitjana. L´Odeon va ser el local que tingué una vida més llarga i el que tenia capacitat per encabir un públic més nombrós. Aquell local, situat en les escales de Sant Martí, que posteriorment va acollir una acreditada indústria de cromats, conserva encara alguns testimonis de la seva original i ja depassada dedicació. També en determinades ocasions serví com a teatre, especialment en ocasió d´estar tancat per obres el Teatre Municipal.

Las Odaliscas era una espècie d´envelat situat en el pati d´un casal del carrer de Ciutadans.

El Casino del carrer de l´Albereda, que molts anomenaven El Casino dels senyors, sempre ha tingut un caràcter més elitista. En l´ampli saló de la planta superior s´hi celebraven tota mena d´actes i naturalment sessions de ball, especialment notables les que es dedicaven a la posada de llarg de distingides senyoretes, i a les solemnes ballades dels dies de Fires. La sumptuosa escalinata que arranca de l´ampli vestíbul ja descobreix la notabilitat d´aquest edifici i la distinció dels actes que s´hi ha anat celebrant. Durant molts anys, i fins ben entrat el segle XX era molt lluïda la Revetlla de Sant Joan que se celebrava en el jardí del mateix edifici. En els balls de les Fires s´hi trobaven joves no només de la ciutat, sinó també de les comarques i havia estat l´ocasió de entaular relacions que acabarien en casori. En aquest i també en tots els altres salons de ball s´hi ha celebrat l´entrada de l´any nou, en la nit de Sant Silvestre.

Ja en el segle XX i del nostre record han existit nombroses locals dedicats al ball. Molt concorregut fou el de l´Ateneu Social Democràtic. L´Ateneu era una entitat cultural creada i mantinguda per l´empresa industrial Gròber. Amb sala de ball, cafeteria, classes nocturnes de formació professional, Orfeó «Cants de Pàtria», i escola graduada de nois. L´any 1939, les circumstàncies de caràcter polític motivaren canviar la denominació per Fomento de Cultura. I la sala de ball es transformà en cinema, amb el nom de Cine Moderno. També s´hi celebraven concerts, i s´hi donaven conferències; però ja no sessions de ball.

En la planta baixa d´un edifici del carrer de Figuerola hi funcionà durant una colla d´anys una sala de ball titulada El Globo, aquest era el nom oficial, el que figurava en el rètol de sobre la porta d´entrada; però vulgarment es coneixia com El Grapat, nom ben significatiu del caràcter no massa elegant d´aquell local. Si a l´Ateneu hi assistia gent de tota classe, al Globo moltes noies no s´hi haurien trobat còmodes.

En el local del GEiEG també s´hi ballava les tardes de diumenge. Tant quan la seu del Grup era a la Rambla, com en els llargs anys del carrer de l´Albereda.

Abans de la guerra, també se celebraven valls en centres de partits polítics, com ara el Centre Republicà del carrer del Carme, i en el local de la Lliga situat en el primer pis d´un edifici de les Voltes d´en Rosès. Si un noi sabia que en un d´aquests locals podria ballar amb la noia que li interessava, hi acudia, encara que no fos addicte a la ideologia del local.

A la Residència Internacional que funcionà uns anys en el carrer de Ciutadans també s´hi celebraven sessions de ball. Com igualment en la Piscina de la Devesa, especialment en les temporades d´estiu i per les revetlles de Sant Joan i de Sant Pere. Quan es construí la plaça del mercat, per les Fires de l´any 1943 l´edifici ja estava llest; però faltava la configuració interior i l´adjudicació de les parades, i en aquelles jornades festives s´hi celebraren balls. Era una manera de portar gent a aquelles instal·lacions i fer-les simpàtiques als gironins que no veien bé la ubicació del mercat en aquella zona tan allunyada del centre urbà.

Per la Revetlla de Sant Joan de l´any 1898 es ballà en els jardins de la Devesa. També hi hagué ballades en tots els carrers de la ciutat en les celebracions de les respectives festes de barri, que en un temps tingueren un gran predicament. En la programació d´aquestes celebracions populars hi solia haver sardanes al migdia i tarda i ballables havent sopat, que es podien allargar fins a primeres hores de la matinada. En cas de pluja i si l´organització festiva de la barriada tenia una suficient capacitat econòmica, el ball que no es podia celebrar al carrer es traslladava a la platea Teatre Municipal. Alguna ­barriada amb possibilitats , ubicava una de les sessions de ball en el teatre, per donar-hi més solemnitat, encara que no plogués.

Hi hagué un temps en què durant les set setmanes de la Quaresma se suprimien els balls. Com també molts joves, no pas tots, que portaven dol per la mort d´un familiar, s´abstenien d´assistir al ball. I eren temps en què per la mort dels pares el dol durava dos anys, i per la mort d´un avi, un oncle o un germà, un any. També podem recordar com en les sessions de ball no només hi havia els joves balladors, sinó també un públic constituït pels respectius familiars, especialment de les noies. Algunes famílies no haurien deixat anar una filla al ball si no era acompanyada per la mare, una tia o altra persona major, de confiança.

Acompanyant que es coneixia pel nom genèric de «carrabina». Acompanyant que sovint s´hi avorria, i especialment si era a la nit, acabava fen-hi un son.

Tot això ja és història i en l´ambient d´ara alguns d´aquells costums resulten difícils d´entendre.