En la majoria de novel·les del segle XIX, algú que tingués l'edat que tinc jo ara -seixanta anys- era un ancià sense remei. No sabem l'edat exacta que té la usurera de Crim i càstig, a la qual Raskólnikov assassina per ser una vella inútil i repugnant, però és molt possible que no tingués més de 55 o 60 anys, que eren molts per a la seva època. I en molts relats de Txèkhov apareixen personatges que no han complert encara els seixanta anys, encara que tots reben el qualificatiu d'«ancià» i se'ls descriu com a persones gairebé invàlides que s'han d'acontentar a observar de lluny les distraccions dels joves i a tenir cura de l'hort de la casa de pagès, si és que tenen la sort de tenir una casa de pagès. I pitjor encara és la sort de les dones d'aquesta edat, que es veuen condemnades a una existència estèril, treballant en silenci a la cuina o cosint en un racó. Ja no poden aspirar a res més. Txèkhov es compadia d'elles, i crec que és el primer escriptor home que ho fa. En canvi, abans que ell sí s'havien compadit de les dones grans les poques escriptores femenines que hi havia, com Jane Austen, Emily Brontë o Emilia Pardo Bazán.

Bé, és clar, ningú diria d'una persona de la meva edat que és un ancià, tret que hagi sofert una malaltia greu o hagi viscut unes circumstàncies que l'hagin deteriorat físicament. Però per sort ja no som ancians inútils que ni tan sols inspirem compassió. L'altre dia, una infermera em va explicar que un malalt li havia posat una reclamació perquè ella li havia dit avi. «Passi per aquí, avi», li havia dit amb la seva millor intenció, però l'home es va sentir humiliat per la paraula i va demanar el llibre de reclamacions de l'hospital. La infermera ho havia dit sense cap sorna irònica, però les seves protestes no van servir de res (quan m'ho explicava, se li van omplir els ulls de llàgrimes). Poca broma, això de dir «avi» a algú en aquests temps.

Perquè ara tothom vol ser jove i sentir-se jove i ser tractat com a tal, encara que la seva edat sigui ja provecta i tingui les condicions físiques molt debilitades. Però això és igual. Si un ja no és jove, almenys vol «sentir-se» jove, i com a tal exigeix ser tractat. I el mateix tracte injust que abans es reservava a la gent gran -que eren ancians encara que només tinguessin cinquanta i pocs anys-, ara s'ha transformat en una mena d'idolatria incessant de l'eterna joventut. I la paraula «jove» es considera tan elogiosa que fins i tot es fa servir com a lloança literària -«Escriu com un jove», vaig llegir fa poc no sé on-, encara que en si mateix el fet de ser jove no signifiqui ni demostri res. Al meu avi, per exemple, l'hauria ofès que algú li elogiés alguna cosa perquè «semblava feta per un jove», ja que per a ell, en els anys en què va deixar de ser jove -els anys 20 i 30 del segle passat-, l'elogi més gran que un podia rebre era el de comportar-se com una persona madura, per molt jove que fos. En la seva època, el fet de ser jove no significava res, com tampoc ho significava el fet de ser molt gran. Ni una cosa ni l'altra es consideraven avantatges ni inconvenients, sinó simples fets biològics que no tenien més transcendència. Però estic parlant del segle XX, o millor dit, de la primera part del segle XX.

Ser jove -i sobretot, saber-se jove i actuar com a tal- és una condició social força recent. Potser no tingui més de cinquanta o seixanta anys, no gaires més. El meu avi va néixer al començament del segle XX i no crec que arribés mai a sentir-se jove. I no perquè no volgués, sinó perquè aquesta idea -aquest concepte, millor dit- no formava part del seu imaginari. De jove es va fer algunes fotos, molt poques, i mai va tenir aspecte de ser-ho i molt menys de ser conscient que ho era. Havia començat a treballar amb catorze o quinze anys -abans fins i tot de ser pròpiament un jove-, i després no va parar de treballar fins que es va jubilar, amb més de setanta. Va tenir sort i es va lliurar de la guerra de l'Àfrica, però va viure de prop la guerra civil amb només 33 anys. El que va veure en aquells dies, a Manacor i Porto Cristo i Palma, li va fer perdre la poca ingenuïtat i les poques il·lusions que li quedaven. Als trenta i pocs ja sabia de la vida el que un jove actual triga cinquanta anys a aprendre, si és que ho aprèn.

Ho dic perquè la sacralització de la joventut acaba sent tan ridícula -i injusta com ho era el costum vuitcentista de dir «gent gran» a les persones que tot just havien complert cinquanta anys. I en la societat actual es produeixen unes tendències cada vegada més poderoses -el narcisisme malaltís, el menyspreu de l'experiència i del saber, la defensa a ultrança de l'emotivitat- que dificulten el funcionament d'un règim polític que es fon en la raó i en la justícia. Donald Trump, l'etern adolescent, n'és una bona mostra.