Les civilitzacions consagren unes formes culturals que identifiquen i cohesionen grups humans, amb la generació i l'adopció de coneixements, valors, expressions artístiques,... que fonamenten un sentit de comunitat, de pertinença. Un aspecte fonamental en la configuració d'un espai cultural compartit és l'establiment d'unes convencions socials que preserven l'àmbit individual i l'insereixen d'una forma generalment acceptada en el territori col·lectiu. Aquestes convencions, des de la consciència de la importància de crear i mantenir marcs convivencials, parteixen de la premissa del respecte a l'existència de l'altre i a la llibertat d'opinió i dibuixen escenaris que, apaivagant les ancestrals pulsions agressives associades a la possessió i el domini, permeten desenvolupar societats avançades, en què, més enllà de la competència natural, predomina la cooperació per aconseguir progressos en benefici del conjunt de les persones que en formen part. La crisi econòmica, que ha incrementat els casos d'exclusió social, i l'exasperació d'un individualisme presentista i consumista ens situen en un escenari que afavoreix la indiferència davant dels problemes dels altres i que desatén els principis, tradicionalment sagrats per a molts pobles, de l'hospitalitat i la solidaritat. Si s'accentuen les inequitats, es poden posar en risc equilibris aparentment garantits, però que requereixen esforços persistents si volem evitar-ne una erosió que afavoreixi comportaments violents. A hores d'ara constatem una desinhibició a l'hora de transgredir criteris i normes relacionals que semblaven incontestables. N'hi ha prou de seguir determinats programes televisius, de dedicar atenció a les polèmiques polítiques,... Els moviments immigratoris, la crisi dels refugiats, el conflicte entre Catalunya i Espanya hi poden contribuir a casa nostra, però es tracta d'un fenomen d'una dimensió global. Si avui es parla de postveritat o els populismes arrelen a l'Europa de l'humanisme cristià i que s'afirmava en la igualtat, la llibertat i la fraternitat dels revolucionaris francesos, és perquè s'han esquerdat les parets que sostenien una confiança mútua que es degrada. Si l'insult es torna habitual, si la discrepància ideològica es resol als tribunals, si el diàleg es percep com una mostra de feblesa, en lloc d'una aposta intel·ligent, si el desacord s'afronta des de la voluntat de destruir l'adversari, ens estem endinsant d'una manera imprudent per rius que desemboquen en mars tempestuosos que ja havíem conegut. Arran de l'acabament de la II Guerra Mundial, de conseqüències catastròfiques, es va aprovar la Declaració Universal dels Drets Humans i va sorgir la voluntat d'impulsar les institucions europees, que representaven una oportunitat per a la concòrdia. Abans de seguir rodolant per l'espiral que avui ens arrossega, on un materialisme primari es va instal·lant impunement entre nosaltres, s'imposa una reflexió crítica que ens distanciï del menyspreu a la diferència, de la deshonestedat, de la mentida, de l'egoisme sense mesura,...
