Llegeixo un butlletí de premsa a tota velocitat i trobo aquests titulars: « Macri, imputat per cinquena vegada», « Fillon serà imputat però diu que no retirarà la seva candidatura», «El president de Múrcia no dimitirà»... En les últimes setmanes (com en els últims anys) ballen al nostre voltant Gürtel, Nóos, Púnica, Targetes Black, EROS, cursos de formació, Palau de la Música, Convergència i el 3%, papers de Panamà, etc. A França han tingut o tenen problemes amb la justícia Christine Lagarde, Nicolas Sarkozy i Marine Le Pen. Precisament Fillon va desbancar Sarkozy a les primàries del seu partit per presentar-se a les pròximes eleccions presidencials. Tot això resulta arxisabut i, és clar, no és ni la mil·lèsima part de la corrupció a gran escala que té lloc en règims seudodemocràtics, autoritaris o totalitaris, com Rússia, la Xina o Corea del Nord. Ara bé, en democràcia -on no canvia la naturalesa de l'home, però sí que hi ha més llum sobre la vida pública- la corrupció que contínuament aflora no ens pot deixar insensibles i escèpticament endurits. En suma, mai ens hi hem d'acostumar. Això requereix una clara escala de valors, de la qual molts polítics professionals estan mancats.
Vegem el cas de François Fillon. «Ningú s'imagina el general De Gaulle imputat», va dir per desqualificar el seu rival Sarkozy, acusat de finançament irregular de les seves campanyes electorals. Ara, en canvi, quan sembla que serà inculpat per un delicte de desviació de fons públics a favor de la seva dona i de dos dels seus fills, revelat pel setmanari satíric Le Canard Enchaîné, Fillon es queixa d'«assassinat polític» i «violació de la presumpció d'innocència i l'Estat de Dret», afirmant que «només el sufragi universal, i no un procés judicial, pot decidir qui és el pròxim president de la República». És com si aspirés a emular l'exemple de Jacques Chirac, l'elecció a la direcció de l'Estat del qual va paralitzar les investigacions judicials sobre els seus tripijocs com a alcalde de París en atenció a la immunitat presidencial.
La descarada truculència de Fillon, per altra banda un feréstec falcó en matèria de política econòmica, constitueix tota una reivindicació de privilegis de casta propis de l'Antic Règim. No només carrega contra la premsa que, prestant un servei essencial a la societat democràtica, informa l'opinió pública del frau comès, sinó contra un pilar de l'Estat de Dret com la judicatura. Apel·la demagògicament i plebiscitariament al sufragi universal, que legitimaria, com les aigües del Leteu, l'oblit de qualsevol desaforament, i esgrimeix el dret fonamental a la presumpció d'innocència, que cap òrgan judicial ha tingut temps de vulnerar encara. Esperem que el seu partit, Els Republicans, prescindeixi de la seva candidatura. Encara està a temps d'alliberar un ampli sector de l'electorat d'haver d'optar entre un murri dels grossos i una neofeixista esbojarrada.
Pel que fa al president de la regió de Múrcia, Pedro Antonio Sánchez, està sent investigat pels delictes de prevaricació, falsedat, malversació i frau en relació amb l'Auditori de Puerto Lumbreras, pretesament comesos durant el seu mandat com a alcalde d'aquesta localitat. No m'interessa l'assumpte de si aquest supòsit entra o no dins del pacte subscrit entre PP i Ciutadans amb vista a la investidura del Sr. Sánchez. Tampoc cal pronunciar -aquí, per descomptat, sobre la versemblança i entitat de les infraccions denunciades. El veritable problema és un altre: ¿ha de dimitir immediatament un càrrec públic electiu -en aquest cas el president d'una comunitat autònoma, ni més ni menys- després de ser cridat a declarar judicialment com a imputat/investigat? Seria més just esperar que es decretés l'obertura del judici oral, o fins i tot al fet que hi hagués sentència condemnatòria ferma abans de demanar la seva dimissió?
El portaveu popular al Congrés, Rafael Hernando, fa setmanes que invoca la presumpció d'innocència a què té dret Pedro Antonio Sánchez. Ha arribat fins i tot a sostenir que no era aquest un cas de corrupció, sinó «una cosa administrativa» (!). Ara bé, davant de les intoxicacions embolicadores dels professionals del poder, és necessari distingir nítidament entre la presumpció d'innocència -Dret fonamental a no ser condemnat llevat que hi hagi proves incriminatòries practicades essencialment en la vista del procés- i els usos polítics que han de regir la permanent aparença d'integritat d'un càrrec públic. A la vida hi ha codis normatius diferents del Dret i molt més exigents que ell. Qui es conforma de no infringir el Codi Penal, que a l'Estat democràtic de Dret respon al principi de mínima intervenció, ha de considerar-se socialment com un brètol per desbastar.
A més, el lentíssim ritme de la nostra justícia criminal resulta incompatible amb la permanència al seu lloc del governant objecte d'imputació, l' auctoritas del qual es qüestiona i del qual cal realistament sospitar que intentarà manipular la situació al seu benefici. «És impossible evitar que els homes tinguin passions i abusin dels seus poders, fins i tot dels legítims», escrivia Alain. Així, el titular d'un càrrec representatiu no pot tenir, dins de les regles del joc social, el mateix tracte que els ciutadans particulars: si hi ha imputació, ha de dimitir.
