Els sospirs d'alleujament han estat unànimes a les cancelleries europees i en la majoria de mitjans influents del continent: tal com reflectien els últims sondejos previs (aquesta vegada, no es van equivocar), el líder de la dreta populista dels Països Baixos, Geert Wilders, va millorar els seus resultats (va passar de 15 a 20 escons) però no va poder derrotar els liberals del primer ministre, Mark Rutte, que va aconseguir el primer lloc en la fragmentada càmera holandesa, amb 33 seients.
Però, cal preguntar-se: és lògica l'alegria de funcionaris de Brussel·les i analistes de mitjans davant el segon lloc d'una formació euròfoba, que només va arribar a guanyar en les enquestes de fa setmanes i que, a partir d'ara, es convertirà en la principal força opositora?
Si mirem una mica a fons el quadre, veiem que han passat desapercebudes algunes dades a tenir en compte. Per exemple, els dos principals partits de l' establishment neerlandès, que han format coalició al llarg dels últims anys (els citats liberals i els socialdemòcrates), han perdut prop de la meitat dels escons, d'uns comicis a uns altres.
O, si sumem la representació aconseguida per formacions com Fòrum per la Democràcia, animalistes o socialistes anticapitalistes, els partits euroescèptics en un país amb taxes d'atur molt baixes (5,3%) suposen ja un terç dels vots. Sense oblidar una qüestió rellevant, que comparteixen tant Wilders com la líder a la qual tots veuran amb aprensió les properes setmanes ( Marine Le Pen): la seva major base de suport està entre els menors de 60 anys.
Així que caldrà ser prudent en espera del que passi el 7 de maig, data de la segona volta de les eleccions presidencials franceses i test clau per saber fins on arriba l'avanç populista.
