apunt final

Txernòbil

19.03.2017 | 06:30

Fa més de trenta anys que va rebentar el reactor de la central nuclear. És una efemèride estranya que costa de calibrar. Altres catàstrofes, sobretot les causades per la naturalesa com terratrèmols o tsunamis que provoquen moltes víctimes, el pas del temps les acostuma a cicatritzar. En aquest cas el record no és una capsa tancada que es pugui obrir només amb mirada històrica sinó que s´emmarca en l´intangible. La infinita perdurabilitat de l´horror. La veritat de la força desencadenada es perd en un munt de càlculs i definicions científiques que intenten explicar el desastre d´una manera racional. Fa temps de l´eslògan «Nuclears, no gràcies». Allò que queda és l´assumpció de l´imponderable d´una societat que per mantenir els esquemes econòmics i d´expansió ha de conviure amb l´invisible depredador que comanda una contaminació ferotge. Que hagin passat tres dècades no implica res, aquest mes fa sis anys del caos de Fukushima al Japó, i les imatges de la ciutat de Prípiat, d´Ucraïna, immobilitzada al cor de la Unió Soviètica un dia d´abril remeten a ruïnes d´altres imperis. Construccions encantades que la naturalesa infectada desmunta a poc a poc. El record roman en els nens de Txernòbil, els d´abans i els d´ara, que passen les vacances en poblacions catalanes. Sempre és la població més dèbil la que paga el trist peatge de les catàstrofes. Durant un matí primaveral i de llum intensa costa trobar elements tangibles per bastir el record amb una mica d´eficàcia perquè no es tracta d´un fet que va passar i es va solucionar sinó d´allò que està passant i que mai no se solucionarà. Espasa de Dàmocles penjada al cel de l´ambició i la incompetència humana.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema